Inici » Pàgines d'ara » Un perico que no és un perico

Un perico que no és un perico

Perico Començo a fer un relat que fa dies em van encarregar, lliure de tema, però que s’ha allargat perquè he estat buscant una llibreta de telèfons d’amistats que són importants per mi i, com és normal, això em feia sentir sola perquè formen part  de la meva vida. Per sort, va sortir al lloc més inesperat i incomprès de l’habitació on dormin: darrera del mig-armari, on tenim la nostra roba diària i de temporada. Ara ja estic més calmada i tranquil·la sabent que puc parlar amb qui sigui, o intentar-ho, amb les anotacions que tinc; espero tornar a seguir la vida normal de nou sense ensurts, ara que ja ha passat la meitat de l’any, l’estació més sana i bonica si es pot gaudir amb salut.

Aquí a la residència Les Dàlies és molt ventilat i assolellat i pugem al tercer pis on hi ha la glorieta on toca tot el dia el sol i on hi ha terrat amb plantes, flors i taules amb paraigües per evitar que  ens torri massa a les hores de més força de l’estiu. Mentres, pots ventilar-te ben asseguda respirant aire i passant l’estona com si estiguessis en mig de la ciutat.  Ara a l’estiu, els interns que tenen les seves habitacions al tercer pis és ideal tal com ho tenen amb sortides aquí com si fossin  galeries o terrats propis on  poden passar bones estones a l’aire lliure.

Aquí,  hi ha varies senyores que es diuen Maria. Una d’elles té sortida al terrat i sembla que estigui vivint en un pis propi; també n’hi ha una altra, que també es diu Maria, i li diuen “la del perico” . Per tenir el perico a prop d’ella el té a la galeria tot el dia i ens coneix a tots; sobretot als que hi passem més hores i li parlem, que ell ens contesta amb un pitu molt fort per la seva dimensió de piloteta –fa dos estius va perdre la cua i no li ha tornat a sortir–  .  El perico té les plomes amb colors negres, verds, grocs forts, grocs pàl·lids i les del cap són de color ben vermell on hi té dos ullets negres molt brillants, als que no se’ls escapa res  de qui entra o surt de l’estança; el que destaca més és el seu cap de color vermell fort i lo brillants que són els  ullets negres al centre del capet forrat fins a tocar el pit de plomes d’un vermell tecnicolor molt viu.

Al perico, no se li escapa res ni ningú que entri o surti de l’estança i, si som les persones que ell  ja coneix, fa un crit darrera un altre perquè anem a saludar-lo i parlar. Segons quins dies, ens passem tota la tarda parlant. Quines converses? Les que ell domina, les que et fa saber del seu difícil idioma, eixerit i alegre, que no entenem els humans.

 

Grup de redactors “La Vostra Llar”.
Autora d’aquest article:
Isabel Ordi Dalmau, nascuda el 1923 i resident a Residència Les Dàlies de Barcelona.

Sobre Redactors Lavostrallar

El primer dels centres "La Vostra Llar" va ser constituït fa 25 anys amb l'objectiu de donar resposta a les necessitats que presenta la persona dins el procés d'envelliment. Compte amb més de 220 professionals i 400 places residencials amb 9 centres ubicats a les comarques del Vallès Oriental, Maresme, Barcelonès, La Selva i del Gironès.

2 comentaris

  1. Maria Àngels M anén

    He trobat molt divertit això que en una residència estgui permès que una senyora hi tingui un perico -no de l’Espanyol de futbol sinó de veritat i d’uns colors tan llampants- Que els faci a tots molta companyia i distrecció

  2. Gràcies! la veritat és que és així 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *