Inici » Pàgines de poble » Un Halloween a la llar de foc

Un Halloween a la llar de foc

Llar de foc a Cal Metge Vell.Els últims mesos de la Guerra Civil i el primer any de la postguerra jo tenia 5 o 6 anys i els vaig passar amb l’àvia al poble dels Prats de Rei, en una casa molt antiga. En deien Cal Metge Vell perquè hi havien viscut els meus besavi i rebesavi que eren metges del poble. La casa s’ha restaurat i ara quan de vegades hi vaig em fa il·lusió tornar a veure aquella llar de foc amb la xemeneia rodona que conserva, fumats i centenaris, els clemàstecs, aquella cadena gruixuda amb ganxos per penjar-hi les olles. I que a la fusta de la xemeneia encara hi hagi el clau on penjàvem el llum d’oli els dies, molt freqüents cap al final de la guerra, en que no hi havia corrent elèctric.

És que en aquelles llargues i fredes vesprades de l’hivern dels Prats de Rei, sense calefacció ni cap mena d’estufa, la llar de foc era el centre viu de la casa, l’únic lloc on es podia estar. A la cuina es glaçava l’oli del setrill i als vidres de les finestres s’hi feia gel per dintre. Recordo que a l’hora d’anar a dormir l’àvia posava als llits uns trossos de maó escalfats al foc i embolicats amb draps. Això t’escalfava els peus i, després d’uns minuts de tremolar, acabaves retornant-te sota les mantes, però la impressió primera era com de ficar-te en una piscina d’aigua gelada.

Fèiem doncs vida a la llar durant moltes hores, acostant tronquets al foc i remenant de quan en quan l’olla on es feia el sopar. I per ajudar a esperar-lo de vegades preparàvem torrades amb llesques de pa punxades amb una forqueta i acostades al caliu.

A la vora del foc s’hi cosia, s’hi sargien mitjons, s’hi apedaçaven sacs, s’hi pelaven patates, s’hi desgranaven pèsols, s’hi triaven guixes corcades, s’hi esquitllaven ametlles quan era el temps, s’hi llegia quan hi havia llum, s’hi parlava molt i s’hi explicaven contes –els contes de la vora del foc –.

Quan no hi havia corrent, il·luminats solament amb la llum vermellosa del foc que projectava ombres oscil·lants a la paret, l’ambient era fantasmagòric. I les nits de tramuntana –a Prats en diuen “vent serè”- senties per la xemeneia com uns udols, com uns plors humans, que feien venir esgarrifances. En aquestes condicions m’impressionaven molt els contes de por que solia explicar una cosina meva, uns anys més gran. Com aquell del mort que va a casa de la Marieta a reclamar el seu fetge i mentre s’hi acosta va dient: “Marieta, Marieta que ja sóc a l’escaleta, Marieta, Marieta que ja sóc al primer replà…

Però a la llar de foc també s’hi resava. Recordo que durant la guerra resàvem cada vespre pels pares i els altres parents de Barcelona, perquè Nostre Senyor els lliurés de les bombes.

I això em porta el record d’un halloween a la llar de foc, tot i que aleshores no se’n deia així. Era una “vetlla dels difunts” que es feia la nit de Tots Sants, la vigília del dia dels difunts. Després de sopar, reunits tots a la llar de foc, es resava el rosari pels difunts de la família. El dirigia l’àvia que, sense tenir estudis, es sabia de memòria les lletanies del final :

Domus aurea, foederis arca, ianua coelli, stella matutina, salus infirmorum

i tots anàvem contestant  “ora pro nobis”.  Hi afegia un parenostre per tots els difunts que havien viscut en aquella casa. Després començava una llarga conversa parlant sobretot dels difunts. No es torraven castanyes perquè Els Prats de Rei no n’és país. Però picàvem ametlles garapinyades que l’àvia havia preparat i circulava un porró amb vi dolç.

A l’àvia li agradava explicar anècdotes i dites gracioses del seu home, el meu avi, que s’havia mort feia pocs anys. A mi m’agradava molt escoltar-les.  I, tot filosofant sobre la brevetat de la vida, va recordar una nadala castellana que diu:

Las navidades se vienen, las navidades se van, y nosotros nos iremos y no volveremos más …

Això em va impactar. Solament tenia 6 anys però per primera vegada se’m va revelar la realitat de la mort. Vaig recordar les fotografies antigues que havia vist penjades en una sala de la casa. Eren de persones que, com nosaltres, hi havien viscut i que ja no hi tornarien mai més. Vaig pensar que a l’àvia, als meus pares i a tots els que estimava els passaria el mateix. I em vaig sentir sol i trist. L’àvia se’n deuria adonar perquè va dir: aquest nen té son. I em va portar a dormir.

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *