Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Al cim, on és ell, ningú no alça el cap per mirar-lo, doncs ara està molt rovellat i ja tothom sap d’on bufa el vent.
Un gall de ferro que no canta, rovellat i que ja no gira segons bufa el vent, no cal que s’estigui a dalt de la torrassa, solitari: oblidat.
Potser si el gall de ferro ho hagués volgut, una fada l’hauria transformat en un gall amb plomes i cresta i ara, tothom li agrairia el seu cant matiner anunciador que cal llevar-se i anar per feina.
Però ell, va voler ser dalt de tot, ser important, de ferro, es va creure infinit.. Ara, està oblidat i tan rovellat que la força del vent ja no el pot fer girar per veure d’on bufa, i si un dia el treuen per fer una torrassa més moderna, ningú no s’adonarà que ja no hi és.
Trist destí de qui es creu indestructible.
