Inici » Pàgines de salut i medi ambient » Un fet tràgic, amb humor

Un fet tràgic, amb humor

Mans. Pàgines viscudes Això era pels anys 70…

<< Quique, és un noi de 25 anys. Un dia ja fa molt temps, un bitxo, un microbi, o ves a saber què, es va apoderar del seu ésser, li va picar i  el va deixar tot desmanegat.

Tan desballestat va quedar, que ara, quan vol agafar o tocar alguna cosa, no pot controlar els seus moviments , si vol posar la ma cap a la dreta, ella va cap a l’esquerra,  i fa tots els moviments, menys els que ell vol. Mans i cames no pot mai parar, sembla que desafiïn la coordinació, l’estabilitat i tot raonament.

Però el Quique, és un Don Juan, un conquistador nat i quan veu una noia jove, maca i gentil, els ulls se’n hi van. Això si que ho controla! Quan se li acosta, cosa que fa ràpidament, la seva mirada és  plena de mel, d’una dolçor encantadora i ansiosa d’amor.  Però, tot contemplant-la, se li escapen les mans sense cap control.  Ell voldria acariciar la cara, però la ma  va on li plau  i alguna vagada ha anat a topar amb el pompis de la noia, o algun altre lloc reservat.  La joveneta, que no comprèn pas el problema del descontrol del Quique,  també se li escapa la ma i ,  sense cap mirament, li etziba una plantofada a la galta del Don Juan.>>

Penso que el cos del Quique, és semblant al del mon d’avui, que fa giragonses caòticament, sense saber on ha d’anar i què carai  hi fa en aquest lloc terrenal. Això, és un misteri, que ningú sap esbrinar. Tan sols Ell, el tot Poderós, diuen que ho sap…

I ves per on, un tràgic problema difícil de solucionar, que pel pobre Quique es un mal tràngol, per que les mans, les seves mans, són com uns espolsadors que van d’ací d’allà i més d’una castanya es va guanyant.

Això fa riure per no plorar, per que si no t’ho agafes bé, sense adonar-te’n a un altre lloc et pots trobar…

Meditem, els qui tenim control del cos, de la gran sort que ens ha tocat. És un gran do, que el Deu del Univers ens ha donat.

Sobre Mercè Cardona

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *