Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Sóc la Mercè. Tinc dinou anys. Visc al número quatre de la travessia Sant Fruitós. Ara li han canviat el nom i es diu carrer Sunyol. Fa un any que em vaig casar amb el Nasi. Encara no tenim fills i vivim amb els sogres. Jo treballo a la fàbrica de Cal Vinyes. Ell és fuster. Ara ha començat la guerra i el meu sogre ha dit al seu fill que si no hi va voluntari, no és home… Ell no en té cap ganes, però al seu pare li diuen “El Ràbia”. És de la FAI. Què pot fer? M’ha deixat sola amb els vells. Cada cop que pot s’escapa per veure’m. El veí del costat, l’Aniceto, no fa més que dir-li: “Vaya, en plena batalla del Ebro… ¿te dan permiso?”. No les tenim totes… Cada cop que ens veu aquell “patriota de sofà”, el Nasi torna al front.
El meu nom és Lluïsa. Tinc vint-i-quatre anys. Visc al número sis, amb el meu marit, l’Aniceto, i la nostra filla de set anys, la Marilú. Al pis de baix hi tinc els pares i els germans. Ens ajuden molt. Jo pateixo pel meu home: és professor però es dedica a fer discursos per la ràdio i a publicar manifestos polítics als diaris de Manresa. Pocs el poden veure. Diuen que és d’aquells d’”Aixequem-nos i aneu-hi!”… Ell, pels seus càrrecs polítics, no ha d’anar a la guerra. Però hi fa anar als altres amb les seves enceses paraules. Fins i tot al meu germà Jaume l’ha convençut de fer de camioner per a les tropes. No sé pas com acabarà tot…
Em dic Agnès. Tinc vint-i-dos anys. Visc al número vuit, amb el meu home, el nostre nen de tres anys i els sogres. L’Eudald i el seu pare treballaven al camp, fent verdura. Jo la venia a la plaça. Al cap de poc de començar la guerra van cridar la lleva del meu home. Ell ho va provar tot per no haver-hi d’anar, però finalment el van embarcar en un tren cap a Reus. En una parada pel camí va baixar per l’altra banda del vagó i va pujar a un tren que tornava cap a Manresa. Es va anar a amagar a la barraca de l’hort. Al cap d’uns dies es va presentar a casa, quan ja era ben fosc. Li vam arreglar un amagatall als baixos, amb una trapa des del menjador, per on pot pujar i baixar ràpidament, si truca algú.
El principal perill que ens amenaça ara és la filla de la Lluïsa i l’Aniceto (aquell comissari intransigent) que està encapritxada del nostre Peret, i contínuament ve a casa a jugar amb el seu “bebè”… Sabent que, si el veí s’assabentés de la deserció del meu home, és la seva mort segura, hem d’evitar que el nen digui “papa” de totes les maneres. Ell, pobre infant, sap que de la trapa del menjador en surt cada dia un home a les hores dels àpats. Però li hem explicar que és “la cuca”. Així, quan ve la Marilú, si se li acut ensenyar-li el forat de l’amagatall, li diu “aquí hi ha la cuca”… Sort que l’altra innocent es pensa que aquell forat tapat amb una portella de fusta és un magatzem de blat de moro i que li diem això al nen perquè tingui por d’obrir la trapa i caure-hi.
Ja s’ha acabat la guerra: el Nasi ha tornat a fer de fuster després de passar dos anys en diversos camps de concentració “nacionals”. El Jaume, germà de la Lluïsa, va estar nou mesos al ”Campo de Prisioneros y Presentados” de Màlaga, fent també de camioner, ara per a un altre exèrcit. A l’Eudald el van tancar un mes a la Universitat de Cervera, tot i haver estat amagat per no lluitar, fins que vam aconseguir avals perquè tornés cap a casa….
I l’Aniceto? Va marxar cap als Pirineus al gener, amb un cotxe requisat i uns quants “camarades”. Però la Lluïsa i la nena ho van haver de fer a peu, amb el fred del febrer… Després de moltes peripècies es van trobar a París, i m’han dit que ara són a la República Dominicana, amb un bon endoll del “Ministerio de Educación” d’aquell país. N’hi ha que sempre tenen sort!
