Tot Sants

Don Juan TenorioUna diada que hom dedica a recordar els éssers estimats que Déu ja té amb Ell. És bo tenir un dia per a fer memòria d’aquells que han compartit un temps amb nosaltres i que per ordre divina ja no són al nostre costat. Lògicament és un camí que cal fer i que la vida en sí, comporta. Flors al cementiri, pregàries a l’església, i tot un seguit de fets, per commemorar que ja fa temps que són fora de la nostra vora. Amb tendresa però, en aquesta diada fem més intens el nostre record, i sense voler-ho sentim que el seu esperit ens acompanya. Esperem que la commemoració d’aquesta jornada mantingui encesa la flama del nostre amor.

Tot Sants és una diada un xic trista. Pensar en els qui ens han estimat i ja no hi són és un tant penós. Socialment però té un caire un xic festiu. Recordeu “El Tenorio”? Ara ja ni se’n parla i possiblement la joventut ni tant sols sap qui era . Doncs un personatge d’una obra de Zorrilla que durant els mesos d’octubre i novembre es representava a tots els escenaris, a la Ràdio i també a la televisió.

Sabíem que s’apropava Tot Sants, per que els mitjans de comunicació ja ens en feien memòria uns mesos abans. Gairebé era d’obligació assistir a una representació. Moltes dites de l’obra hom gairebé les sabia de memòria. I per aquest temps, en broma o seriosament es recitaven sense to ni so. L’atrevit D. Joan, que ho profanava tot per assolir el seu rang de conqueridor, era admirat i considerat un gran personatge. Un xic ufanós de la seva valentia , vanitós i molt estufat.

Tant mateix era un temps en que possiblement es vivien mes intensament els esdeveniments socials. Ens embadalíem però amb la seva arrogant destresa. Admiràvem la seva figura com si fos per nosaltres un Déu. Desitjàvem amb delit veure una representació i durant uns dies el seu record no s’allunyava pas de nosaltres. I per no oblidar-lo recitàvem de tant en tant alguns retalls de la seva obra.

Tot això ja ha passat a la història. Fou un altre temps en que les coses eren ben diferents. Ara tenim molts mitjans al nostre abast que fan el delit dels nostres sentits. Però es bo recordar-ho i notar la diferència que hi ha entre aquell temps i ara. Possiblement que la forma de gaudir és la mateixa, amb més o menys intensitat però gairebé igual.

Gaudim doncs del que tenim a l’abast de la mà.

Article original, publicat al blog personal de l’autora.
Gràcies Júlia per compartir-lo al nostre blog 

Sobre Júlia Martínez

(1923-2017 Era resident a Mollet)Sóc la Júlia Martínez i Mundet, que acaba de acomplir els 90 anys, visc a Mollet i ja fa 30 anys que gaudeixo de la meva ben merescuda jubilació. Vaig treballar 41 anys com a oficinista en una empresa de curtició de pell per a calçat de Mollet. Soc minusvàlida en grau alt, però això no ha estat mai impediment per a fer de la meva avida un goig diari. Dels anys 60 als 90, vaig formar part de la Fraternitat cristiana de malalts i minusvàlids de Barcelona i comarques. Ara reparteixo el meu temps en fer jerseis de mitja, ganxet, punt de creu, puntes a coixí, l'ordinador...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.