Inici » Pàgines d'estudi » Titelles

Titelles

El Bavastell antic. Galiot,  teatre de titelles
Galiot, Teatre de titelles
Sempre he tingut molta simpatia per les titelles. Per la Festa major, de petita, el pare em portava cada any a presenciar-ne una sessió. La il·lusió que dormia quieta dins meu i omplia el meu cor de joia tan sols en pensar-hi. I de tota la festa, sols les titelles eren la meva alegria. I es que jo tenia un record molt bo de quan anava a l’escola.

A les escoles Nacionals, “Els col·legis nous” en aquell temps, hi havia la separació sexes. Dos grans naus amb les aules, una per nois i una altre per noies. Sols participàvem junts  a l’esbarjo. Hi havia un xicot molt afeccionat a les titelles. Tant era així, que s’havia construït un petit teatre i s’ho passava molt be.  De vegades, amb permís del Sr. mestre, portava el marc del teatre titellaire a l’escola i ens en feia una  escenificació . Però hi havia una pega, sempre posava en escena el mateix argument.

Un dia, na Margarida, la nostra profe, va donar la idea de que podríem cada una de nosaltres escriure una historieta  per que en Giralt, tingués oportunitat de variar de tema . Va suggerir la idea de que es podia muntar una espècie de concurs i seleccionar el millor per que fos escenificat. No cal dir l’afany que totes les nenes de la classe vam posar en escriure una rondalla. I va ser així com a mi se’m va desvetllar l’afecció a plasmar al paper sentiments i idees que reflectissin fets i actes de bons i dolents.

La història que jo vaig escriure no era  res de l’altre mon, una nena pobre que coneixia a un amic ric, i els problemes que tenien els dos per ser amics. El drapaire dolent que anava sempre darrera de la nena per fer-la caure en la temptació. I com que no va poder malejar aquella amistat, se’n va haver d’anar amb el sac a les espatlles i remugant com un condemnat, quan el noi ric li va plantar cara i el feu fora de la seva vista.

Es va organitzar, doncs, el concurs, i amb una gran sorpresa digueren els entesos que el meu era el millor. Un premi!

I el premi fou que en Giralt l’escenifiqués en el seu petit teatre de titelles, davant de tota l’escola en un acte festiu. Vaig sentir-me molt ufanosa i contenta, i ara que ho recordo, veig ben be, que d’aquest feta es generaren en mi les ganes d’escriure històries, actes, fets i records.

En Giralt em va agrair sempre la meva rondalla i ja després de grans tenia amb mi un especial respecte. Sense jo saber-ho, li havia posat al seu abast  una variació de temes per a representar.

Article original, publicat al blog personal de l’autora.
Gràcies Júlia per compartir-lo al nostre blog 

Sobre Júlia Martínez

(1923-2017 Era resident a Mollet)Sóc la Júlia Martínez i Mundet, que acaba de acomplir els 90 anys, visc a Mollet i ja fa 30 anys que gaudeixo de la meva ben merescuda jubilació. Vaig treballar 41 anys com a oficinista en una empresa de curtició de pell per a calçat de Mollet. Soc minusvàlida en grau alt, però això no ha estat mai impediment per a fer de la meva avida un goig diari. Dels anys 60 als 90, vaig formar part de la Fraternitat cristiana de malalts i minusvàlids de Barcelona i comarques. Ara reparteixo el meu temps en fer jerseis de mitja, ganxet, punt de creu, puntes a coixí, l'ordinador...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *