Pàgines familiars i d’amistat

La Mercè, es celebra cada 24 de setembre a Barcelona. El Piromusical sembla un conte de fades. Jo estic en terres llunyanes i cada any sento nostàlgia. Els records de temps passats brollen galopants dintre del cor. Per la Mercè ens reuníem tota la família. La mare preparava un dinar espectacular. Érem feliços de retrobar-nos tots junts. A la tarda sortia amb els meus amics,i recorríem la ciutat. Són temps que ja no tornaran... Sí. Estic lluny, més aquí també soc feliç

A Els Prats de Rei la llum hi va arribar l'any 1917. L'àvia en tenia un record interns perquè a part de ser un fet memorable i un canvi de vida, va afectar la seva família. Dirigia la instal·lació del corrent un enginyer estranger "El Belga”. Era un home ben plantat que dalt de cavall recorria el poble fent el fatxenda. Parlava amb les dones embadalides. Era tan diferent dels pagesos! El Belga va seduir la dona del germà de l'àvia. Ell, era l'hereu i va quedar tant tocat per l'escàndol que s'ho va malvendre tot per anar-se'n. "La suor dels pares” deia amb tristesa l'àvia quan m'ensenyava les terres que ja no eren de la família.

Quan va passar l'avió i va deixar caure les bombes que duia, la mare ens va agafar el meu germà i a mi i els tres cap a sota la taula del menjador que va quedar plena de vidres trencats i pintura del sostre. Nosaltres, vivíem al 8 del carrer i el 12 va desaparèixer en rebre de ple l'impacte de la bomba ; era un forn de pa amb vivenda, d'un matrimoni amb dues filles. Van morir tots quatre. Amb el meu germà i el cosí en sortir de l'escola ens enfilàvem i entremig de les ruïnes, miràvem, tocàvem però no agafàvem res .El que més m'atreia, eren unes fotos de dues nenes somrient. Han passat molts anys, però els records no se'n van. Encara queda la ràbia

Vaig ingressar a Cunitas Blancas. Em tenien que operar de les cames per aconseguir caminar. Tenia tretze anyets. El metge es deia Roviralta i era un doctor molt bo. Per mi van ser uns anys bastant amargats. La monja li deia a la mare que jo era una ploramiques... sempre he tingut al·lèrgia a les monges. Allà hi vaig conèixer una altre joveneta, la Maria. Els nostres llits estaven de costat. Ens varem fer amigues íntimes, Les nostres mares també i érem com una família. Ara ens hem retrobat. Tan ella com jo, ja som àvies, ella besàvia. No ens hem vist. Ens truquem de tant en tant i recordem els nostres temps. Tinc la il·lusió d'anar a passar uns dies amb ella.

En les nostres pàgines de la vida consten records alegres però també de tristos. Avui n'explicaré un de molt trist per a mi, el meu primer trobament amb la mort, quan jo tenia nou anys. La mare ens va dir, que el nostre cosí d'onze, amb qui ens aveníem i jugàvem molt havia agafat el tifus. Un dia ens digué que volia acompanyar-nos a veure'l al seu llit de malalt. i al cap de poc vam saber que s’havia mort. Recordo la pena que vaig tenir, com també la pena que em feia la seva mare vestida tota de negra i el seu pare, que era metge, i que tothom comentava que estava doblament trist, com a metge per no haver-li sabut salvar la vida, i com a pare. Avui dia ningú es mor d'aquesta malaltia. Llavors sí, fa uns setanta anys.

La meva llar era una casa d'aquestes antigues, una entrada, el menjador, la cuina, i un pati amb una gran parra i un pou. A la part de dalt hi teniem una fantàstica galeria, on jo m'hi passava hores i més hores prenent el sol. Amb el meu germà ens estiràvem sobre el llit mirant el sostre, farcit d'ombres i jugàvem a veure coses. Ell sempre imaginava un lleó, un elefant, un núvol o un gat. Jo, per més que mirés, sempre hi veia ocells volant buscant la llibertat. I encara ara, els segueixo veient. Però mai he pogut volar si no és amb la imaginació.

Llegint aquest llibre he evocat els meus records de nen de 5 anys a Barcelona aquell 1938, l’any dels bombardeigs i de la mancança d’aliments. No vaig passar gana gràcies al pare, que tenia una botiga de roba i pujant en els pocs trens que funcionaven s'arribava als pagesos dels pobles per bescanviar mitjons per menjar. Un dia penjat del tren, va perdre el sac. “La batalla de l’ou”, fa referència a una campanya de la Generalitat que animava a cada família obrera de Barcelona a tenir gallines al terrat. El pare ho va fer, però cap al final de la guerra, la misèria era tan gran que no hi havia ni rosegons ni res per les gallines. En un llarg viatge a la caixa d'un camió va portar-me al poble dels Prats de Rei, amb l’àvia.

Es deia Àngel, era guapo, ben plantat, no li faltava res, més les males companyies i el diner fàcil el van convertir en un camell. Em venia a casa plorant... El vaig acollir, jo l’estimava com un fill, el consolava. No va entendre mai que ella li digués: --No vull un company de droga. Cada dia venia, anàvem a la platja, m'acompanyava fins a l'aigua i no amb deixava per res. M'estimava com una mare.

Ens varem conèixer quan teníem 13 anys, a la clínica 'Cunitas Blancas'. A totes dues ens operaven de les cames, “ poliomielitis,” ens varem fer íntimes amigues i durant molts anys va ser una bella amistat. No recordo com va ser que varem perdre el contacte, el cas és que per més que indagava, ningú em sabia dir on carai era. Ara, per una casualitat, el seu fill em va trobar per Internet i ens hem retrobat amb una gran alegria. Diuen que les casualitats no existeixen, que les coses no passen perquè si... A la primavera hi aniré i passarem juntes uns dies, recordant els bells temps