Pàgines d’entremaliadures i ‘coses de nens’

Microcosmos del carrer on jo vivia

El carrer on jo vivia era com una menuda vila. L'Emília, en Quimet, en Miliu, la sra Maria, la Doloretes, la Teresina, les dones d'en Jesús.. Tots aquests personatges i d’altres érem una gran família. Quan a l’estiu al caient de la tarda el sol es fonia darrera les muntanyes i l'aire corria fresc i lleuger, tots sortíem al carrer a gaudir de la fresca fins l'hora d'anar a dormir. Quan era la festa del carrer, tot el veïnat hi prenia part, es guarnia el carrer, fèiem xocolatada, carreres de sacs i a la nit el vals de les espelmes; era d'allò mes bonic..

LLEGIR MÉS »

Ella, era una noia.

somnis i desitjos

Jo feia tot el possible per veure-la; ella ni se n'adonava... Ella era una noia i jo un nen que anava a l'escola i no sé perquè no em donava per vençut... Ni quan va començar anar del bracet amb el seu xicot. Potser jo feia cara de pomes agres, però ningú no se n'adonava, jo era un nen. Vaig seguir sent un nen quan la vaig veure sortir de casa seva somrient i vestida de blanc. Vaig seguir sent un nen quan vaig veure-la radiant amb la panxa molt grossa...

LLEGIR MÉS »

Les pors d’un nen

La por

De nen anava els estius al poble amb l’àvia. La casa era gran i antiga. Mobles antics, retrats d'avantpassats, Mares de Déu, llibres vells, creaven un ambient que impressionava. El pitjor era una calavera humana que deuria ser material de metge. Recordo les pors que havia passat dormint arraulit en un llit molt antic i molt alt en una cambra amb cortines i recambra, on a sota l'estora hi havia una trapa de fusta que aixecant-la, descobria un amagatall no gaire tranquil·litzador. I en el silenci profund de la nit, es percebien tota mena de sorolls... Però no ho vaig explicar mai. Tenir por era de nenes; així ens educaven en aquell temps

LLEGIR MÉS »

Infantesa

barques de paper

En el meu temps les coses eren senzilles i sense complicacions. Els infants , però, ens les pensàvem totes per enredar la troca ben enredada. Solíem entretenir-nos jugant amb un canalet d’aigua, posant-hi barquetes de paper. Un dia un company va dir que podríem fer-hi passar una crossa meva i la crossa va entrar al rec, però no en sortia. Jo plorant com una magdalena, i els altres astorats sense saber que fer. En aquell temps no hi havia mitjans per una persona limitada com jo, que gràcies a les crosses, em vaig desenvolupar en tots els sentits, estudiant i treballant. Ja podeu imaginar el descans que vaig sentir quan vaig tornar a tenir la crossa al meu costat.

LLEGIR MÉS »

La vinya del meu pare

La vinya del meu pare

El pare treballava una vinya els caps de setmana i en treia vi per tota la família. Era la nina dels seus ulls, se'n sentia molt orgullós amb els grans raïms a la mà dient: vegeu, aquest és el fruit del meu treball. Per les vacances d'escola, al setembre hi solíem pujar a fer-hi un àpat. Era una autèntica delícia. Fresc, acabat de collir, i ros daurat que feia venir salivera a la boca. El pare solia comentar: No sé pas qui ve a menjar el raïm a la vinya, si algun dia el caço sabrà qui sóc jo. Un bon dia, tota la quitxalla del grup estava malalta...

LLEGIR MÉS »

Jugant amb bales, però de fusell

Polvorí

Cap al final de la Guerra Civil al poble, el meu germà gran i els seus amics jugaven a fer explotar bales de fusell que agafaven d'un dipòsit de municions de l'exèrcit republicà. Deixaven caure una pedra grossa a sobre i la detonació era com la d'un petard dels grossos. Jo vaig voler fer un experiment i vaig tirar una bala a la llar de foc. Els de casa em van trobar palplantat de l'ensurt i cobert de cendra de cap a peus. Segur que no ho tornaria a fer.

LLEGIR MÉS »

De quan es podia aturar un cotxe amb un tros de paper

Adler Diplomat amb gasogen (1941)

Això passava a la dècada dels 40, quan el subministrament de petroli s'estroncà i els cotxes portaven gasogen. Eren uns cilindres de ferro que es col·locaven al darrera dels vehicles. Semblaven estufes de llenya. Els taxistes havien de portar sacs de carbó al sostre, per poder afegir combustible. Una entremaliadura que havíem fet sortint de l'escola, era posar un tros de paper tapant el forat d'entrada d'aire del gasogen als taxis que passaven a poca velocitat. El motor es parava i el taxista baixava renegant per remenar el combustible. I nosaltres vinga a riure.

LLEGIR MÉS »

Cames us necessito !!

Cames ajudeu-me

Després de la guerra civil, caminava tranquil·lament per la carretera de Montornés quan de sobte, un camió militar d'uns 15 homes em van fer parar i em van preguntar: — Qui és el teu pare?. Tal va ser la por que em va entrar al cos, que vaig començar a córrer camí avall en direcció al riu Besós i sense mirar enrrera.

LLEGIR MÉS »

Entremaliadures

Entremaliadures

La teulada donava el terrat dels veïns, però una paret bastant alta ens separava. Varem lligar la corda a la cadira i jo que era molt trapella m'hi vaig asseure. Els nens estiraren i com si fos un ocell, vaig volar fins al seu terrat. I desprès ho va fer el meu germà. La mare estranyada de tanta quietud va sortir al pati, i va tenir un ensurt molt gros al no trobar-nos... Els nens no veuen el perill. Sempre hauríem de ser intrèpids ...

LLEGIR MÉS »