Inici » Pàgines del franquisme (page 3)

Pàgines del franquisme

2013-1960

Enterrament

La paperassa per un enterrament és molt gran. Setanta o vuitanta anys enrere, a un amic meu.al demanar el permís a l’ajuntament li digueren que calia el certificat de defunció del marit de la morta per enterrar-la. La guerra fou cruel i sense pietat amb els seus morts que la major part d’ells no sabien on paraven. Doncs no Senyor, si no porta el certificat de defunció no es pot enterrar!. Hom tenia un petit càrrec, i ja es sentia l’amo del món o del poble.

LLEGIR MÉS »

El dia que van matar Puig Antich, a l’Institut

Institut de Banyoles

Els nois i noies protestaven de la injustícia de matar un noi jove que era un idealista, que lluitava per una societat més justa. Nosaltres vam aportar una altra consideració: la injustícia de fer un “consell de guerra” no havent-hi guerra, d’aplicar un “tribunal militar” a un noi que era un civil i la incongruència de que l’execució fos fent servir un horrorós instrument, el “garrote vil”.

LLEGIR MÉS »

La persecució del català a la postguerra

Habla español

Es van canviar els noms de tots els carrers i d'alguns pobles. Semblava que es volia fer invisible el nom de Catalunya. En els “partes meteorológicos” de la ràdio en deien “el Nordeste Peninsular”. Tots els funcionaris van haver de firmar el “enterado” d’una circular que deia que serien expulsats si parlaven en català a la feina. Per això quan vaig fer la mili hi havia nois catalans, universitaris com jo, que escrivien en castellà a la seva xicota catalana. Però malgrat tot el català va resistir.

LLEGIR MÉS »

Fou un temps de molta represió

1958. www.todocoleccion.net

Teníem per manaire en Franco, i les dones tenien molt poc valor per a un cervell tan rígid. Se’m va oferir la oportunitat de conduir un cotxe adaptat a les meves necessitats de mobilitat ja que una polio m’havia deixat sense poder caminar gens. Era el temps franquista que les dones sols se les educaven per a ser esposes, cuidar la llar i els fills i contemplant als marits. I jo m’atrevia a demanar permís de conduir. On s’ha vist tanta gosadia?

LLEGIR MÉS »

La misèria de la postguerra

Cartilla de racionament

Com en els anys de la guerra, tornava a haver-hi racionament del menjar amb les “cartilles” individuals i els cupons que retallaven a la botiga. Recordo que a casa el primer que feien cada dia era llegir al diari una petita columna titulada “Abastecimientos y transportes”. La manca d’aliments va fer reaparèixer amb molta força l’estraperlo. Alemanya va perdre la guerra però Franco no va tocar el dos, el vam haver de suportar 35 anys més.

LLEGIR MÉS »

Un pa que no era blanc

L'aliment primordial i de consum diari -si en tenies- era el pa... De nits, reganava un silenci sepulcral, lleument pertorbat pel tènue fregadís dels dos discos estriats del petit molinet fixat a una taula que gairebé totes les cases teníem per poder moldre blat, moresc etc., que algun pagès parent o amic ens feia arribar clandestinament i en petites dosis.

LLEGIR MÉS »

El Paco Paredes

Paco Paredes

A les parets de tots els carrers de Barcelona hi havia dibuixos de la cara d’en Franco pintats amb plantilla. Tants n’hi havia que la gent en deien el “Paco Paredes”. I alguns més valents s’havien atrevit a escriure aquest nom sota els retrats. Sobre això recordo una anècdota que, molts anys després quan jo era professor d’institut, em va explicar fent-se el graciós un bidell del centre que era ex-policia: “-Cogimos un tío sospechoso de hacer pintada

LLEGIR MÉS »

La postguerra amb ulls de nen

La postguerra amb ulls de nen

Quan va acabar la Guerra Civil jo tenia sis anys i vivia a Barcelona. Era massa petit i no m’explicaven el que passava. Però tenia un bon observatori: la botiga del meu pare al carrer Sant Pau. A una botiga hi entra molta gent: clients, viatjants, veïns, amics del pare… i en aquells temps s’hi tenien moltes converses que jo, fent veure que jugava escoltava embadalit

LLEGIR MÉS »