Pàgines del franquisme

Era una escola petita, molt acollidora, A l'hivern fèiem les classes asseguts al voltant de l'estufa de serradures.Es parlava el català però no s'ensenyava la gramàtica catalana i en els moments de les classes es passava a l'espanyol. El primer que es feia al matí era cantar el "Cara al Sol" alçant el braç. Pel mes de Maig fèiem el mes de Maria i es cantava "Hoy las niñas de España, capullitos en flor, se postran a tus plantas, o madre del amor."

La paperassa per un enterrament és molt gran. Setanta o vuitanta anys enrere, a un amic meu.al demanar el permís a l’ajuntament li digueren que calia el certificat de defunció del marit de la morta per enterrar-la. La guerra fou cruel i sense pietat amb els seus morts que la major part d’ells no sabien on paraven. Doncs no Senyor, si no porta el certificat de defunció no es pot enterrar!. Hom tenia un petit càrrec, i ja es sentia l’amo del món o del poble.

Els nois i noies protestaven de la injustícia de matar un noi jove que era un idealista, que lluitava per una societat més justa. Nosaltres vam aportar una altra consideració: la injustícia de fer un “consell de guerra” no havent-hi guerra, d’aplicar un “tribunal militar” a un noi que era un civil i la incongruència de que l’execució fos fent servir un horrorós instrument, el “garrote vil”.

Amb aquestes tres línies n’hi va haver prou per anunciar un acte execrable, l’assassinat d’un noi de 26 anys. Els meus 18 anys estaven llavors plens d’angoixes. Va ser la meva primera nit fosca de l’ànima, després en vindrien moltes més, que no per conegudes i experimentades han estat menys fosques.

Es van canviar els noms de tots els carrers i d'alguns pobles. Semblava que es volia fer invisible el nom de Catalunya. En els “partes meteorológicos” de la ràdio en deien “el Nordeste Peninsular”. Tots els funcionaris van haver de firmar el “enterado” d’una circular que deia que serien expulsats si parlaven en català a la feina. Per això quan vaig fer la mili hi havia nois catalans, universitaris com jo, que escrivien en castellà a la seva xicota catalana. Però malgrat tot el català va resistir.

Teníem per manaire en Franco, i les dones tenien molt poc valor per a un cervell tan rígid. Se’m va oferir la oportunitat de conduir un cotxe adaptat a les meves necessitats de mobilitat ja que una polio m’havia deixat sense poder caminar gens. Era el temps franquista que les dones sols se les educaven per a ser esposes, cuidar la llar i els fills i contemplant als marits. I jo m’atrevia a demanar permís de conduir. On s’ha vist tanta gosadia?

Quan va acabar la Guerra Civil jo tenia sis anys i vivia a Barcelona. Era massa petit i no m’explicaven el que passava. Però tenia un bon observatori: la botiga del meu pare al carrer Sant Pau. A una botiga hi entra molta gent: clients, viatjants, veïns, amics del pare… i en aquells temps s’hi tenien moltes converses que jo, fent veure que jugava escoltava embadalit