Inici » Pàgines del franquisme (page 2)

Pàgines del franquisme

De quan vaig conèixer les barraques de Montjuïc

Barraques de Monjuïc, Barcelona

A Barcelona, al barri de la Mare de Déu de Port, darrera Montjuïc “donde la ciudad cambia su nombre” com deia Paco Candel, hi anàvem els diumenges tres o quatre companys del batxillerat dels Escolapis i hi fèiem catecisme. Un paternalisme que ara em sembla vergonyós però que, amb quinze anys, em va fer descobrir el sòrdid món de les barraques que envoltava Barcelona. Amb la censura franquista ni diaris ni ràdios en parlaven i molts barcelonins desconeixien la realitat de cent mil persones vivint en condicions infrahumanes. Recordo l'impacte que em va fer. Allà vaig tenir l'ocasió de conèixer personalment en Paco Candel. Per a mi va ser un model.

LLEGIR MÉS »

Alguns records de la mili a Castillejos

Canons. Milícies universitàries. Castillejos, 1954

Els estudiants podíem fer la mili per “Mílicias Universitarias” i vaig passar dos estius segrestat dalt d'una muntanya a Castillejos, obeint instruccions absurdes. La única cosa bona era el paisatge. Vaig compartir campament amb Alfonso Comín, que va ser famós pel seu compromís polític clandestí. Recordo les discussions amb el “cura castrense”. En Comín, amb la seva dialèctica afilada se'l menjava de viu en viu tocant temes socials i de les jerarquies franquistes de l'església. Recordo també una tragèdia. Els d'artilleria de campanya van sortir a passejar els canons sota la pluja amb un tractor que va lliscar per un terraplè arrossegant i aixafant els 8 nois que hi anaven...

LLEGIR MÉS »

És dur ser català

Barcelona, 11 de setembre de 2014

Això és el que pensava aquest 11 de setembre, dret, suat, amb samarreta groga i suportant als meus 81 anys el sol ardent i la calor humida d’estiu a Barcelona, per participar en la grandiosa senyera humana en forma de V. I vaig recordar aquells anys de la meva infància quan Catalunya era “el Nordeste Peninsular”.i el català una “lengua vernácula”, que no era present enlloc i ni tan sols podies aprendre a escriure-la. Però miro al meu voltant i l’espectacle m’emociona. La gent ve somrient amb la il·lusió a la cara. Veig els meus nets amb l’estelada. Em sento cofoi de pertànyer a un poble capaç de mobilitzar-se pacíficament, per la llibertat i la democràcia.

LLEGIR MÉS »

L’institut que no es va dir “Príncipes de España”

Institut Olorda, Sant Feliu de LLobregat

Em venen a la memòria records de quan Joan Carles I era el “Príncipe de España” i seguia Franco dòcilment en els actes oficials. L’any 1972 jo vivia a Sant Feliu de Llobregat i era director de l’institut de batxillerat. —Hem decidit posar a l’institut el nom de “Príncipes de España” i demanarem als prínceps que vinguin a inaugurar-lo, serà una gran festa a Sant Feliu. Em va agafar de sorpresa. —No em sembla un nom seriós per a un institut. Les relacions amb l’ajuntament es van espatllar. Però el nom no es va posar i els prínceps no van venir.

LLEGIR MÉS »

Cames us necessito !!

Cames ajudeu-me

Després de la guerra civil, caminava tranquil·lament per la carretera de Montornés quan de sobte, un camió militar d'uns 15 homes em van fer parar i em van preguntar: — Qui és el teu pare?. Tal va ser la por que em va entrar al cos, que vaig començar a córrer camí avall en direcció al riu Besós i sense mirar enrrera.

LLEGIR MÉS »

Aquells anys d’espelmes, carburo i petromax

Durant molts anys, Franco va imposar restriccions elèctriques amb l'excusa de “la pertinaz sequia”, A la botiga del meu pare, al Raval, la llum del dia no hi entrava i quan tallaven el corrent quedava com una cova fosca. Els botiguers del barri van intentar solucionar el problema amb llums de “carburo”. Un dia el pare va tornar a casa molt content portant un gros i pesat llum de segona mà. En deien un petromax i estava pensat per a les barques de pesca. Era un aparell de maneig complicat i perillós. Algun client s'escapava corrent pensant que allò explotaria.

LLEGIR MÉS »

27 de gener de fa 75 anys.

Ocupació franquista, 1939

Al poble hi havia un silenci sepulcral. No havíem dormit en tota la nit esperant l'entrada al poble de les tropes del gran manaire. Per la carretera passaven el que en deien la “retirada”. La incertesa de la situació ens tenia atemorits. De sobte, un llençol blanc al campanar. La tropa marcant el pas triomfal i la gent a la vorera aplaudint i cantant als vencedors.Vaig quedar palplantada a l'oir per primera vegada la cançó de “Cara al sol”. No la coneixia. Entre cançons i aplaudiments, la por es va esvair com per art d'encantament.

LLEGIR MÉS »

El “Día de la Raza”

Llibres de batxillerat del franquisme (1948-1950)

Del 12 d’octubre se’n deia "Día de la Raza” i recordo que al col·legi on feia el batxillerat em van encarregar que llegís un treball per la commemoració. Jo havia estudiat la 'Historia del Imperio Español' i totes les matances d'Hernán Cortés i companyia m’horroritzaven i això, em va inspirar un discurs inesperat. Quan vaig començar a llegir que a més de la glòria del descobriment d’Amèrica s’hauria de recordar l’aniquilació dels pobles indígenes, el Prefecte em va dir, renyant-me davant de tothom, que havia confiat en mi però, com que no en sabia, me n’anés a seure.

LLEGIR MÉS »

La nostra llengua al 39

Segell d'España, any 1939

La Guerra s'havia acabat. El gran manaire va ordenar que a casa nostra qui parlés la seva llengua seria castigat. I nosaltres, jo per exemple, que de castellà en sabia ben poc, ens esforçàvem per fer-nos entendre. El manament del dictador va donar lloc a situacions i fets ben jocosos. Gent molt gran, que en sa vida havia sentit parlar un mot castellà, s'esgarrifava i de vegades feien el mut. Amb tot, el manaire no va aconseguir que la nostra llengua desaparegués.

LLEGIR MÉS »

El joc del Palé

El Palé

Ens asseiem al voltant d'una taula i jugàvem al Palé . Ens ho passàvem molt bé. El meu avi passejava per allà a la vora nostra vestit amb una mena de jaqueta d'estiu blanca i quan sentia que els seus néts anomenaven carrers de Madrid arrufava el nas. No ens renyava, però tots quatre notàvem que s'impacientava i que el disgustava el nostre joc. És un record de l'època franquista i del meu avi, català fins a la moll dels óssos. Es comprèn molt bé que aquest joc el disgustés.

LLEGIR MÉS »

Ser director no era fàcil

ció estudiantil, Madrid 1968.

Em van dir que el titular d'aquella targeta l'havia perdut en una manifestació quan fugia de la policia i que el venien a buscar. El volien portar a comissaria per interrogar-lo. Vaig telefonar a la Inspecció per demanar consell. Els meus superiors em van dir que jo era un funcionari i que estava obligat a col·laborar amb la policia en tot el que em demanessin. Em van deixar desolat i angoixat. M'obririen un expedient? Jo no podia delatar un alumne

LLEGIR MÉS »

La torre de l’Ou

La torre de l'Ou. Llefià, Badalona. 1935

Era una escola petita, molt acollidora, A l'hivern fèiem les classes asseguts al voltant de l'estufa de serradures.Es parlava el català però no s'ensenyava la gramàtica catalana i en els moments de les classes es passava a l'espanyol. El primer que es feia al matí era cantar el "Cara al Sol" alçant el braç. Pel mes de Maig fèiem el mes de Maria i es cantava "Hoy las niñas de España, capullitos en flor, se postran a tus plantas, o madre del amor."

LLEGIR MÉS »