Pàgines del franquisme

Això és el que pensava aquest 11 de setembre, dret, suat, amb samarreta groga i suportant als meus 81 anys el sol ardent i la calor humida d’estiu a Barcelona, per participar en la grandiosa senyera humana en forma de V. I vaig recordar aquells anys de la meva infància quan Catalunya era “el Nordeste Peninsular”.i el català una “lengua vernácula”, que no era present enlloc i ni tan sols podies aprendre a escriure-la. Però miro al meu voltant i l’espectacle m’emociona. La gent ve somrient amb la il·lusió a la cara. Veig els meus nets amb l’estelada. Em sento cofoi de pertànyer a un poble capaç de mobilitzar-se pacíficament, per la llibertat i la democràcia.

Em venen a la memòria records de quan Joan Carles I era el “Príncipe de España” i seguia Franco dòcilment en els actes oficials. L’any 1972 jo vivia a Sant Feliu de Llobregat i era director de l’institut de batxillerat. —Hem decidit posar a l’institut el nom de “Príncipes de España” i demanarem als prínceps que vinguin a inaugurar-lo, serà una gran festa a Sant Feliu. Em va agafar de sorpresa. —No em sembla un nom seriós per a un institut. Les relacions amb l’ajuntament es van espatllar. Però el nom no es va posar i els prínceps no van venir.

Després de la guerra civil, caminava tranquil·lament per la carretera de Montornés quan de sobte, un camió militar d'uns 15 homes em van fer parar i em van preguntar: — Qui és el teu pare?. Tal va ser la por que em va entrar al cos, que vaig començar a córrer camí avall en direcció al riu Besós i sense mirar enrrera.

Durant molts anys, Franco va imposar restriccions elèctriques amb l'excusa de “la pertinaz sequia”, A la botiga del meu pare, al Raval, la llum del dia no hi entrava i quan tallaven el corrent quedava com una cova fosca. Els botiguers del barri van intentar solucionar el problema amb llums de “carburo”. Un dia el pare va tornar a casa molt content portant un gros i pesat llum de segona mà. En deien un petromax i estava pensat per a les barques de pesca. Era un aparell de maneig complicat i perillós. Algun client s'escapava corrent pensant que allò explotaria.

Al poble hi havia un silenci sepulcral. No havíem dormit en tota la nit esperant l'entrada al poble de les tropes del gran manaire. Per la carretera passaven el que en deien la “retirada”. La incertesa de la situació ens tenia atemorits. De sobte, un llençol blanc al campanar. La tropa marcant el pas triomfal i la gent a la vorera aplaudint i cantant als vencedors.Vaig quedar palplantada a l'oir per primera vegada la cançó de “Cara al sol”. No la coneixia. Entre cançons i aplaudiments, la por es va esvair com per art d'encantament.

Del 12 d’octubre se’n deia "Día de la Raza” i recordo que al col·legi on feia el batxillerat em van encarregar que llegís un treball per la commemoració. Jo havia estudiat la 'Historia del Imperio Español' i totes les matances d'Hernán Cortés i companyia m’horroritzaven i això, em va inspirar un discurs inesperat. Quan vaig començar a llegir que a més de la glòria del descobriment d’Amèrica s’hauria de recordar l’aniquilació dels pobles indígenes, el Prefecte em va dir, renyant-me davant de tothom, que havia confiat en mi però, com que no en sabia, me n’anés a seure.

La Guerra s'havia acabat. El gran manaire va ordenar que a casa nostra qui parlés la seva llengua seria castigat. I nosaltres, jo per exemple, que de castellà en sabia ben poc, ens esforçàvem per fer-nos entendre. El manament del dictador va donar lloc a situacions i fets ben jocosos. Gent molt gran, que en sa vida havia sentit parlar un mot castellà, s'esgarrifava i de vegades feien el mut. Amb tot, el manaire no va aconseguir que la nostra llengua desaparegués.

Ens asseiem al voltant d'una taula i jugàvem al Palé . Ens ho passàvem molt bé. El meu avi passejava per allà a la vora nostra vestit amb una mena de jaqueta d'estiu blanca i quan sentia que els seus néts anomenaven carrers de Madrid arrufava el nas. No ens renyava, però tots quatre notàvem que s'impacientava i que el disgustava el nostre joc. És un record de l'època franquista i del meu avi, català fins a la moll dels óssos. Es comprèn molt bé que aquest joc el disgustés.

Em van dir que el titular d'aquella targeta l'havia perdut en una manifestació quan fugia de la policia i que el venien a buscar. El volien portar a comissaria per interrogar-lo. Vaig telefonar a la Inspecció per demanar consell. Els meus superiors em van dir que jo era un funcionari i que estava obligat a col·laborar amb la policia en tot el que em demanessin. Em van deixar desolat i angoixat. M'obririen un expedient? Jo no podia delatar un alumne