Inici » Pàgines del franquisme

Pàgines del franquisme

Records dels anys 40

En sortir de l'escola, em quedava a la cua de la botiga de queviures esperant a la meva mare per agafar el racionament. Un dia una dona volia fer-me fora i no va trigar en aparèixer el seu marit, que després d'amenaçar a tothom per no parlar "en cristiano", em va agafar i abans de poder dir-li que jo era correctament a la cua, em va donar un cop de puny; jo, només tenia nou anys...

LLEGIR MÉS »

Records de la Guerra…

Quan el general Yagüe, conegut com el carnisser de Badajoz, va arribar a Barcelona al capdavant de les tropes franquistes, jo només tenia tres anys però com molts infants ja havíem patit les conseqüències d'una guerra. L'àvia em va portar uns caramels, que a més de ser molt bons, feien oblidar la por a la foscor i els sorolls. El dia que vaig veure la meva mare amb la del Ferran abraçades plorant, vaig comprendre que el el franquisme, havia guanyat.

LLEGIR MÉS »

Un cop d’espasa i un bon record

El meu pare era del cor de l'Orfeó Gracienc com molta gent del barri barcelonès de Gràcia. Cert dia, van fer un concert on hi havia inclòs La Santa Espina (prohibida com d'altres). Es va presentar la policia i cames ajudeu-me a còrrer, però al carrer Astúries, els esperaven els guàrdies a dalt de cavall repartint cops d'espasa amb la baina posada. Van passar la nit detinguts, mentre el director de l´Orfeó, el mestre Balsells, feia els possibles per comunicar-se amb en Pau Casals.

LLEGIR MÉS »

Paperets i serpentines

Pels anys 40 Sant Gervasi de Cassoles era com un poble. Per la festa major quan passava la processó molts guarnien els balcons la bandera franquista. La meva mare hi penjava una flassada amb una estampa de la Mare de Déu de Montserrat. La processó, passava per dins... La canalla, miràvem de tenir dos rals pel venedor de paperets i serpentines, que tiravem després des del balcó Mai no se m'oblidarà la cara dels meus pares quan passaven els soldats interpretant les marxes patriòtiques dels que havien guanyat la guerra. Mai més no vaig tornar a comprar paperets i serpentines.

LLEGIR MÉS »

Llibres “sota taulell”

Mercat de Sant Antoni

Quan s'inauguri el Mercat de Sant Antoni, seria un detall que hi hagués un petit record per a tots els llibreters del diumenge al matí, en particular per els els aquells que venien o manllevaven llibres "sota taulell". Gràcies a ells, molta gent per aquella època varem poder llegir llibres no censurats, especialment literatura catalana. S'ho mereixen.

LLEGIR MÉS »

Cigrons corcats, com molta gent

Cartilla de racionamient. España 1945

De l'època del racionament, el que més recordo, són els cigrons corcats. La meva mare els ficava amb aigua i bicarbonat en remull el capvespre i l'endemà hi havia una massa negra surant: eren els corcs. Les botigues de queviures havien de tenir el retrat de Franco ben a la vista. Moltes van "fer l'agost" amb l'estraperlo. Per sota taulell s'ho venien al preu que volien amb el vist i plau de les autoritats del barri que s'enduien la seva part.

LLEGIR MÉS »

De quan vaig conèixer les barraques de Montjuïc

Barraques de Monjuïc, Barcelona

A Barcelona, al barri de la Mare de Déu de Port, darrera Montjuïc “donde la ciudad cambia su nombre” com deia Paco Candel, hi anàvem els diumenges tres o quatre companys del batxillerat dels Escolapis i hi fèiem catecisme. Un paternalisme que ara em sembla vergonyós però que, amb quinze anys, em va fer descobrir el sòrdid món de les barraques que envoltava Barcelona. Amb la censura franquista ni diaris ni ràdios en parlaven i molts barcelonins desconeixien la realitat de cent mil persones vivint en condicions infrahumanes. Recordo l'impacte que em va fer. Allà vaig tenir l'ocasió de conèixer personalment en Paco Candel. Per a mi va ser un model.

LLEGIR MÉS »

Alguns records de la mili a Castillejos

Canons. Milícies universitàries. Castillejos, 1954

Els estudiants podíem fer la mili per “Mílicias Universitarias” i vaig passar dos estius segrestat dalt d'una muntanya a Castillejos, obeint instruccions absurdes. La única cosa bona era el paisatge. Vaig compartir campament amb Alfonso Comín, que va ser famós pel seu compromís polític clandestí. Recordo les discussions amb el “cura castrense”. En Comín, amb la seva dialèctica afilada se'l menjava de viu en viu tocant temes socials i de les jerarquies franquistes de l'església. Recordo també una tragèdia. Els d'artilleria de campanya van sortir a passejar els canons sota la pluja amb un tractor que va lliscar per un terraplè arrossegant i aixafant els 8 nois que hi anaven...

LLEGIR MÉS »

És dur ser català

Barcelona, 11 de setembre de 2014

Això és el que pensava aquest 11 de setembre, dret, suat, amb samarreta groga i suportant als meus 81 anys el sol ardent i la calor humida d’estiu a Barcelona, per participar en la grandiosa senyera humana en forma de V. I vaig recordar aquells anys de la meva infància quan Catalunya era “el Nordeste Peninsular”.i el català una “lengua vernácula”, que no era present enlloc i ni tan sols podies aprendre a escriure-la. Però miro al meu voltant i l’espectacle m’emociona. La gent ve somrient amb la il·lusió a la cara. Veig els meus nets amb l’estelada. Em sento cofoi de pertànyer a un poble capaç de mobilitzar-se pacíficament, per la llibertat i la democràcia.

LLEGIR MÉS »

L’institut que no es va dir “Príncipes de España”

Institut Olorda, Sant Feliu de LLobregat

Em venen a la memòria records de quan Joan Carles I era el “Príncipe de España” i seguia Franco dòcilment en els actes oficials. L’any 1972 jo vivia a Sant Feliu de Llobregat i era director de l’institut de batxillerat. —Hem decidit posar a l’institut el nom de “Príncipes de España” i demanarem als prínceps que vinguin a inaugurar-lo, serà una gran festa a Sant Feliu. Em va agafar de sorpresa. —No em sembla un nom seriós per a un institut. Les relacions amb l’ajuntament es van espatllar. Però el nom no es va posar i els prínceps no van venir.

LLEGIR MÉS »

Cames us necessito !!

Cames ajudeu-me

Després de la guerra civil, caminava tranquil·lament per la carretera de Montornés quan de sobte, un camió militar d'uns 15 homes em van fer parar i em van preguntar: — Qui és el teu pare?. Tal va ser la por que em va entrar al cos, que vaig començar a córrer camí avall en direcció al riu Besós i sense mirar enrrera.

LLEGIR MÉS »

Aquells anys d’espelmes, carburo i petromax

Durant molts anys, Franco va imposar restriccions elèctriques amb l'excusa de “la pertinaz sequia”, A la botiga del meu pare, al Raval, la llum del dia no hi entrava i quan tallaven el corrent quedava com una cova fosca. Els botiguers del barri van intentar solucionar el problema amb llums de “carburo”. Un dia el pare va tornar a casa molt content portant un gros i pesat llum de segona mà. En deien un petromax i estava pensat per a les barques de pesca. Era un aparell de maneig complicat i perillós. Algun client s'escapava corrent pensant que allò explotaria.

LLEGIR MÉS »