Inici » Pàgines del franquisme

Pàgines del franquisme

Fa molts anys…

Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.

LLEGIR MÉS »

No és just

Vaig néixer al 1936, això,vol dir que com tots els d'aquella època que no hem d'oblidar mai, varem viure amb prohibicions i censures. Qui volia practicar qualsevol especialitat esportiva, era obligatori apuntar-se al "Frente de juventudes". A l'escola, ens deien que "la lengua materna", era el més sagrat, i nosaltres no podíem parlar ni estudiar amb la nostra. Sempre he dit i diré, que els que vam viure aquella època, no ens mereixem reviure el passat, no és just.

LLEGIR MÉS »

Records de 1948

Ens varem quedar a veure com enterraven en Xavi Garcia, el nostre company. Em sentia xop, la roba mullada, i les espardenyes mitjons... l'aigua de pluja s'havia barrejat amb les nostres llàgrimes . Tenia només dotze anys, com nosaltres. En Xavi ens havia dit: "quan ja tinguem pèls a la barba, buscarem que en va ser del pare d'en Martí i el venjarem". Una època molt dura i de molta por...

LLEGIR MÉS »

Records dels anys 40

En sortir de l'escola, em quedava a la cua de la botiga de queviures esperant a la meva mare per agafar el racionament. Un dia una dona volia fer-me fora i no va trigar en aparèixer el seu marit, que després d'amenaçar a tothom per no parlar "en cristiano", em va agafar i abans de poder dir-li que jo era correctament a la cua, em va donar un cop de puny; jo, només tenia nou anys...

LLEGIR MÉS »

Records de la Guerra…

Quan el general Yagüe, conegut com el carnisser de Badajoz, va arribar a Barcelona al capdavant de les tropes franquistes, jo només tenia tres anys però com molts infants ja havíem patit les conseqüències d'una guerra. L'àvia em va portar uns caramels, que a més de ser molt bons, feien oblidar la por a la foscor i els sorolls. El dia que vaig veure la meva mare amb la del Ferran abraçades plorant, vaig comprendre que el el franquisme, havia guanyat.

LLEGIR MÉS »

Un cop d’espasa i un bon record

El meu pare era del cor de l'Orfeó Gracienc com molta gent del barri barcelonès de Gràcia. Cert dia, van fer un concert on hi havia inclòs La Santa Espina (prohibida com d'altres). Es va presentar la policia i cames ajudeu-me a còrrer, però al carrer Astúries, els esperaven els guàrdies a dalt de cavall repartint cops d'espasa amb la baina posada. Van passar la nit detinguts, mentre el director de l´Orfeó, el mestre Balsells, feia els possibles per comunicar-se amb en Pau Casals.

LLEGIR MÉS »

Paperets i serpentines

Pels anys 40 Sant Gervasi de Cassoles era com un poble. Per la festa major quan passava la processó molts guarnien els balcons la bandera franquista. La meva mare hi penjava una flassada amb una estampa de la Mare de Déu de Montserrat. La processó, passava per dins... La canalla, miràvem de tenir dos rals pel venedor de paperets i serpentines, que tiravem després des del balcó Mai no se m'oblidarà la cara dels meus pares quan passaven els soldats interpretant les marxes patriòtiques dels que havien guanyat la guerra. Mai més no vaig tornar a comprar paperets i serpentines.

LLEGIR MÉS »

Llibres “sota taulell”

Mercat de Sant Antoni

Quan s'inauguri el Mercat de Sant Antoni, seria un detall que hi hagués un petit record per a tots els llibreters del diumenge al matí, en particular per els els aquells que venien o manllevaven llibres "sota taulell". Gràcies a ells, molta gent per aquella època varem poder llegir llibres no censurats, especialment literatura catalana. S'ho mereixen.

LLEGIR MÉS »

Cigrons corcats, com molta gent

Cartilla de racionamient. España 1945

De l'època del racionament, el que més recordo, són els cigrons corcats. La meva mare els ficava amb aigua i bicarbonat en remull el capvespre i l'endemà hi havia una massa negra surant: eren els corcs. Les botigues de queviures havien de tenir el retrat de Franco ben a la vista. Moltes van "fer l'agost" amb l'estraperlo. Per sota taulell s'ho venien al preu que volien amb el vist i plau de les autoritats del barri que s'enduien la seva part.

LLEGIR MÉS »

De quan vaig conèixer les barraques de Montjuïc

Barraques de Monjuïc, Barcelona

A Barcelona, al barri de la Mare de Déu de Port, darrera Montjuïc “donde la ciudad cambia su nombre” com deia Paco Candel, hi anàvem els diumenges tres o quatre companys del batxillerat dels Escolapis i hi fèiem catecisme. Un paternalisme que ara em sembla vergonyós però que, amb quinze anys, em va fer descobrir el sòrdid món de les barraques que envoltava Barcelona. Amb la censura franquista ni diaris ni ràdios en parlaven i molts barcelonins desconeixien la realitat de cent mil persones vivint en condicions infrahumanes. Recordo l'impacte que em va fer. Allà vaig tenir l'ocasió de conèixer personalment en Paco Candel. Per a mi va ser un model.

LLEGIR MÉS »

Alguns records de la mili a Castillejos

Canons. Milícies universitàries. Castillejos, 1954

Els estudiants podíem fer la mili per “Mílicias Universitarias” i vaig passar dos estius segrestat dalt d'una muntanya a Castillejos, obeint instruccions absurdes. La única cosa bona era el paisatge. Vaig compartir campament amb Alfonso Comín, que va ser famós pel seu compromís polític clandestí. Recordo les discussions amb el “cura castrense”. En Comín, amb la seva dialèctica afilada se'l menjava de viu en viu tocant temes socials i de les jerarquies franquistes de l'església. Recordo també una tragèdia. Els d'artilleria de campanya van sortir a passejar els canons sota la pluja amb un tractor que va lliscar per un terraplè arrossegant i aixafant els 8 nois que hi anaven...

LLEGIR MÉS »

És dur ser català

Barcelona, 11 de setembre de 2014

Això és el que pensava aquest 11 de setembre, dret, suat, amb samarreta groga i suportant als meus 81 anys el sol ardent i la calor humida d’estiu a Barcelona, per participar en la grandiosa senyera humana en forma de V. I vaig recordar aquells anys de la meva infància quan Catalunya era “el Nordeste Peninsular”.i el català una “lengua vernácula”, que no era present enlloc i ni tan sols podies aprendre a escriure-la. Però miro al meu voltant i l’espectacle m’emociona. La gent ve somrient amb la il·lusió a la cara. Veig els meus nets amb l’estelada. Em sento cofoi de pertànyer a un poble capaç de mobilitzar-se pacíficament, per la llibertat i la democràcia.

LLEGIR MÉS »