Inici » Pàgines de viatges i excursions

Pàgines de viatges i excursions

Terra de pas…

Et deixaré casa meva mentre s'arregla la teva. Dona les mans i un somriure a qui t'ofereix la seva llar i quan retornis al teu niu, recorda'm com a un amic a qui no li deus res.

LLEGIR MÉS »

Vida sana

Botifarra amb seques

Vida sana, és sortir el diumenge d'excursió. Caminar sense donar puntades de peu a les llaunes buides que anem trobant i dir bon dia a tots els qui també van a fer salut, encara que portin els auriculars a les orelles, o vagin mirant el mòbil. Dinar a un lloc rústic ple de cotxes on costa trobar-hi taula però pots demanar un plat de seques amb botifarra, escalivada, costelles amb all i oli, un porró de vi, postres de la casa i un "carajillu". Un dia sa i ben aprofitat.

LLEGIR MÉS »

Vivències d’acampada

Jo tenia una botiga d'aliments naturals. Es va formar un bon equip de joves i parlaven de les excel·lències de la vida macrobiòtica. La gent es trobava més bé Jo, em vaig aprimar 15 kg i mai més vaig engreixar-me. Es va organitzar una acampada i vaig anar-hi amb els dos fills i dos hàmsters. El poble era encantador amb un riu amb agües cristal·lines farcit de crancs i peixos petits. Era un jovent molt dinàmic, però cada dia hi havia el mateix arròs integral i algues kumbu per menjar i els nens var començar a protestar. Van demanar una mica de pa amb tomàquet...

LLEGIR MÉS »

Cases mig ensorrades

Ruïnes, cases ensorrades

Anant d'excursió, es veuen cases mig ensorrades. Se'n veuen de tan velles que segur ja fa molts anys va caure el sostre ; les finestres sense cap vidre i la resta de la casa envaïda pels ocells. Els descendents dels qui hi van viure i , potser mai no sabran els afanys dels seus avant-passats per fer-ne una llar acollidora, ni els plans, projectes i petons d'aquells que en van gaudir amb il·lusió. Penso que aquelles cases mig ensorrades, són l'empremta que van deixant els que han fet el seu recorregut per la nostra terra.

LLEGIR MÉS »

L’ase que no volia sirgar

Ruc català

El tren em va deixar a l’estació i dos cunyats em van venir a cercar. Per evitar que em cansés caminant van portar un burro. Sobre aquell llom sedós s’hi anava molt bé i jo em sentia com la mare de Déu del pessebre. Era negra nit, el burro i jo, i un cunyat tirant de les orelles del ruc i l’altre agafant-li la cua com a guia. Tot anà molt be, fins que varem haver de passar un petit riu. Es va generar un gran aldarull. Varem acabar tots a l’aigua...

LLEGIR MÉS »

Joanetes

Del fons de la memòria he recordat les felices vacances passàvem a Joanetes, un petit poble de Girona. Anàvem a un fonda petita, casolana, com si fóssim a casa. Ens despertava el gall del corral, esmorzar, nedar -dintre l'aigua cristal·lina em sentia lleugera com un peix-, caminar, anar descalços, postes de sol, guerra de coixins, xerrar, cantar... Eren temps que amb poca cosa en teníem prou. Avui he viatjat a Joanetes amb l'ordinador. Ara hi ha 3 restaurants més i un comentari deia: 'hem anat a Can Barris, és encantador, la Rosa i en Xisco ens han tractat molt bé'. I jo he pensat, no sé si són parents... Fa tants anys! Mai deixaré de sommiar.

LLEGIR MÉS »

Riells

vivències i records

He recordat els dies feliços que passàvem a Riells, quan els meus fills eren petits. Varem llogar una masia, jo tenia un sis-cents verd i m'agradava recórrer els voltants, descobrir tot els racons bonics: un poble abandonat, amb vistes meravelloses, prats verds semblants a un tapís de flors de tots colors... Vam descobrir un llac. Era meravellós! Les algues em feien pessigolles per les cames, Els nens s'enfilaven a sobre un pont, i es tiraven de cap al l'aigua fent gran xerinola

LLEGIR MÉS »

Records d’un viatge inesperat

Fa moltes primaveres, un grup de discapacitats físics que lluitàvem per un món sense barreres arquitectòniques vam organitzar un viatge amb tendes de campanya, a visitar altres països. El nostre responsable, en Josep Ramos, era ésser fora de sèrie. Cinc cotxes, sis voluntaris, quinze nosaltres. Alguns, amb cadira de rodes. Mai havíem sortit del nostre país! França, Alemanya, Suissa... Quan ho recordo amb sembla un somni, però va ser realitat!

LLEGIR MÉS »

El Calderí

El Calderí, el tren de Mollet a Caldes

A l'estació de Mollet, arrambat a la paret tocant a la Farinera encara hi ha un pedrís on jo de menudeta m’hi anava a seure per veure passar els trens i la gent que en pujava i baixava. El pedrís marca el punt d’inici i de final d’un trenet que anava de Mollet a Caldes: li deien ”El Calderí”. La mare m’hi havia pujat algunes vegades. Era un trenet petit i molt encaixonat però feia un magnífic servei d’unió entre Mollet i Caldes. Caldes en el seu temps era considerada com la petita ciutat emprenedora del comerç i la indústria. La pols dels anys pot tapar les vies, però no pot esborrar el record d’una infantesa que sols tenia el que ella sabia cercar, per distreure’s de les seves hores quietes.

LLEGIR MÉS »

1 de maig, festa del treballador

Picnic

Per la meva mare, aquesta festa era sagrada i sempre la celebràvem. El dia abans, preparava per fer una bona paella i costelles de bè a la brasa. Ho ficava tot dins d’un cabàs, plats, cassola, culleres i anàvem molta colla a la Font del Cigró. La mare estenia unes tovalles, entre tots paràvem una gran taula, i no hi faltava de res. El lloc és mol bonic, hi ha tota classe de vegetació, queda bastant alt i podies gaudir d'un paisatge de somni, contemplar la ciutat estesa els nostres peus. Ens ho passàvem pipa, tots eren amics del barri..

LLEGIR MÉS »

El refugi de Céllecs

Un grup d'amics ens trobàvem sovint en un refugi de muntanya al bosc de Céllecs. Una parella amb oposicions a maridar, hi va voler anar a passar un cap de setmana. A ella, la mare no li deixava anar si no li prometia que hi aniria algú més i em van demanar a mi, si hi volia anar . El divendres al vespre havent plegat de la feina, vaig emprendre el viatge amb el meu dos cavalls cap a Céllecs. A mig camí ja gairebé era fosc, una parella de policies em para: Segueixi amb les llums apagades i no faci res estrany que la seguim.

LLEGIR MÉS »

El que s’ha de patir sent dona

Cambiando una rueda, 1967 (Franci, Cronicae.com 2012)

Dins del meu dos cavalls varem enfilar el coll de Parpers per arribar a la carretera de la costa que arriba Blanes. No hi havia encara l'autopista i calia travessar tot Mataró. En una cruïlla un cotxe ens va passar fregant per davant. Va ser un miracle que no topéssim. El conductor cridava com un desfermat. Tot plegat no fou important, el que si fou palès, que l'ajuda de bastons per caminar, sempre fan pensar que no es pot conduir com cal. I molt més quan la usuària n'és una dona.

LLEGIR MÉS »