Inici » Pàgines de superació

Pàgines de superació

Vivències d’acampada

Jo tenia una botiga d'aliments naturals. Es va formar un bon equip de joves i parlaven de les excel·lències de la vida macrobiòtica. La gent es trobava més bé Jo, em vaig aprimar 15 kg i mai més vaig engreixar-me. Es va organitzar una acampada i vaig anar-hi amb els dos fills i dos hàmsters. El poble era encantador amb un riu amb agües cristal·lines farcit de crancs i peixos petits. Era un jovent molt dinàmic, però cada dia hi havia el mateix arròs integral i algues kumbu per menjar i els nens var començar a protestar. Van demanar una mica de pa amb tomàquet...

LLEGIR MÉS »

Les pors d’un nen

La por

De nen anava els estius al poble amb l’àvia. La casa era gran i antiga. Mobles antics, retrats d'avantpassats, Mares de Déu, llibres vells, creaven un ambient que impressionava. El pitjor era una calavera humana que deuria ser material de metge. Recordo les pors que havia passat dormint arraulit en un llit molt antic i molt alt en una cambra amb cortines i recambra, on a sota l'estora hi havia una trapa de fusta que aixecant-la, descobria un amagatall no gaire tranquil·litzador. I en el silenci profund de la nit, es percebien tota mena de sorolls... Però no ho vaig explicar mai. Tenir por era de nenes; així ens educaven en aquell temps

LLEGIR MÉS »

Solidaritat

barreres_arquitectònique

La nena es va llevar alegre com la primavera per anar a l'escola. Aquell dia hi havia una nena nova a la seva classe, de la mateixa edat i anava amb cadira de rodes com la seva àvia. Les altres nenes es van quedar parades i ella s'hi va asseure al costat. A l'hora del pati baixaren amb ascensor. Allà varen començar els problemes, els problemes de les barreres arquitectòniques. Sense pensar-ho massa  se'n va anar a trobar  la directora i li va explicar el problema. Quan va arribar a casa, no podia deixar-hi de pensar. Si el moliner pot dirigir i vigilar el curs del riu, jo també puc lluitar perquè tots tinguem els mateixos drets. Fora barreres! Hi va dedicar la vida i la amistat amb Andrea encara dura.

LLEGIR MÉS »

Podem comunicar optimisme?

pessimisme-optimisme

Quan et fas gran, tens el perill de tornar-te una persona escèptica, malhumorada i pessimista. Crec que al envellir, hem de ser prou valents per no caure en aquest pou de pessimisme. Som uns afortunats. Arribar a vell és una sort i tenim la responsabilitat de transmetre optimisme i esperança al nostre entorn. Els anys que hem viscut i les experiències sofertes, ens permeten donar fe que el món i la societat milloren encara que no ho sembli. Vist amb perspectiva, el progrés humà és real i la gent gran en som testimonis. Hem de pensar que a poc a poc, el progrés arribarà a tothom i la gran família humana treballarà unida per acabar amb les guerres, abusos i discriminacions i per combatre el dolor humà en totes les seves formes. Hem de creure que això és possible i col·laborar -hi personalment i socialment.

LLEGIR MÉS »

Records d’un viatge inesperat

Fa moltes primaveres, un grup de discapacitats físics que lluitàvem per un món sense barreres arquitectòniques vam organitzar un viatge amb tendes de campanya, a visitar altres països. El nostre responsable, en Josep Ramos, era ésser fora de sèrie. Cinc cotxes, sis voluntaris, quinze nosaltres. Alguns, amb cadira de rodes. Mai havíem sortit del nostre país! França, Alemanya, Suissa... Quan ho recordo amb sembla un somni, però va ser realitat!

LLEGIR MÉS »

Un fet tràgic, amb humor

Mans. Pàgines viscudes

Fa molt temps, un bitxo, un microbi, o ves a saber què, es va apoderar del seu ésser i ara fa tots els moviments, menys els que ell vol. És un Don Juan, un conquistador nat i quan veu una noia jove, maca i gentil, els ulls se’n hi van. Això si que ho controla! Quan se li acosta, la seva mirada és plena de mel, d’una dolçor encantadora i ansiosa d’amor. Però, tot contemplant-la, se li escapen les mans. Ell voldria acariciar la cara, però la ma va on li plau

LLEGIR MÉS »

La JOC

De joveneta estava molt dolguda amb el món que em tocava viure. A la JOC, vaig conèixer la Lolita Martinez, molt acollidora i plena d’amor. Em van proposar de formar part del comitè. Moltes coses van canviar. Em sentia útil i estimada. En aquella època es van aconseguir moltes millores i vaig descobrir la verdadera església. Ara, amb el pas de moltes primaveres, tot allò que varem aconseguir, no ha servit de res. Tenim una crisis a sobre nostre que no hi ha qui l'entengui; els mandataris cada dia més podrits, i els pobres i obrers cada dia pitjor, sense treball i molts sense vivenda.

LLEGIR MÉS »

La Guerra

Granollers , bombardeig Guerra Civil 1938

Vaig viure la Guerra, estudiant .Em va costar molt que m'admetessin. Imaginaven que la meva reduïda mobilitat podia encomanar-se. Em vaig matricular a l’Institut de segona ensenyança a Granollers. Els trens no funcionaven, el busos no venien. Però érem joves entusiasmats. Els perills que corríem amb els bombardeigs del manaire enemic no ens preocupaven. No ens perdíem un dia de classe. Sempre animats i amb joia. Jo sabia que el meu futur havia de sortir del que en pogués treure dels estudis. Així vaig passar la guerra (la meva). Lluitant per assolir uns coneixements que permetessin viure dignament

LLEGIR MÉS »

Sr. Roger Grau, una lliçó de vida

Rogelio Grau Martín.

El meu pare, Joan Grau, era de Badalona, es va casar amb la Rosalia Martín, i a finals dels anys 20 van marxar cap a França. Allà van esser molt feliços, van tenir una nena i un nen i gaudien d'un afortunat benestar econòmic. Malauradament el dos nens van morir de meningitis. Poc desprès vam néixer la meva germana Aline i jo, Roger. A principis de 1940 França és envaïda per Alemanya i el pare va decidir tornar a Barcelona. A la frontera espanyola es varen quedar la major part dels diners i bens que portàvem i ens canviaren el nom: a la meva germana li posaren Lina i a mi Rogelio, jo tenia uns 7 anys. La felicitat i benestar de Marsella va esser substituïda per la fam de Barcelona.

LLEGIR MÉS »

L’anècdota

De sobte escoltem un crit de la dependenta. Un senyor havia entrat a atracar la farmàcia amb un ganivet! Jo vaig agafar el bastó del pare de la dependenta i em vaig armar de valor per enfrontar-me a l'atracador.

LLEGIR MÉS »

El que s’ha de patir sent dona

Cambiando una rueda, 1967 (Franci, Cronicae.com 2012)

Dins del meu dos cavalls varem enfilar el coll de Parpers per arribar a la carretera de la costa que arriba Blanes. No hi havia encara l'autopista i calia travessar tot Mataró. En una cruïlla un cotxe ens va passar fregant per davant. Va ser un miracle que no topéssim. El conductor cridava com un desfermat. Tot plegat no fou important, el que si fou palès, que l'ajuda de bastons per caminar, sempre fan pensar que no es pot conduir com cal. I molt més quan la usuària n'és una dona.

LLEGIR MÉS »

Aprenent a llegir

Aprendre a llegir

La Maria tindria cinc o sis anys. Enllitada per uns quants mesos, s'avorria i no sabia que fer. Dia i nit quieta en el seu petit llit, li va demanar al pare un tros de paper de diari en que hi hagués lletres. Preguntava el nom de la lletra i amb un llapis s'entretenia cercant en el tros de paper totes les lletres del nom que li deien. Va ser un gran descobriment. Ves per on, la Maria amb aquesta descoberta va aprendre a llegir.

LLEGIR MÉS »