Inici » Pàgines de poble

Pàgines de poble

Quan sentir música era una festa

Quan jo era petit sentir música era un esdeveniment joiós que durava solament els dies de la festa major. Ara fa riure explicar-ho perquè la música forma part de la nostra vida habitual. A Cal Metge Vell, em fa gràcia retrobar-hi encara els mobles antics, sobre tot el piano. Quan venia la meva tieta que el sabia tocar, se m’obria un món màgic i vaig descobrir l’emoció que pot produir escoltar música.

LLEGIR MÉS »

Davant d’una porta vella

Porta vella

Davant d'una porta esbalandrada i desballestada hom es pregunta sobre la fragilitat i la volatilitat de les coses, de les persones, de les idees, dels costums, de certes tradicions, d'un tipus de vida que havíem viscut. No voldria que això semblés una lamentació. Cal no mirar sempre enrere per poder veure el que tenim a l'horitzó. Una porta serveix per entrar i per sortir. Protegeix i guarda, però també obre horitzons i dóna llibertat. Dóna hospitalitat i ofereix alliberament. Davant d'una porta com aquesta ens hauríem de treure el barret. Em doldrà el dia que la veuré a terra.

LLEGIR MÉS »

Les pors d’un nen

La por

De nen anava els estius al poble amb l’àvia. La casa era gran i antiga. Mobles antics, retrats d'avantpassats, Mares de Déu, llibres vells, creaven un ambient que impressionava. El pitjor era una calavera humana que deuria ser material de metge. Recordo les pors que havia passat dormint arraulit en un llit molt antic i molt alt en una cambra amb cortines i recambra, on a sota l'estora hi havia una trapa de fusta que aixecant-la, descobria un amagatall no gaire tranquil·litzador. I en el silenci profund de la nit, es percebien tota mena de sorolls... Però no ho vaig explicar mai. Tenir por era de nenes; així ens educaven en aquell temps

LLEGIR MÉS »

De quan la llum va arribar al poble

L'arribada de la llum als pobles.

A Els Prats de Rei la llum hi va arribar l'any 1917. L'àvia en tenia un record interns perquè a part de ser un fet memorable i un canvi de vida, va afectar la seva família. Dirigia la instal·lació del corrent un enginyer estranger "El Belga”. Era un home ben plantat que dalt de cavall recorria el poble fent el fatxenda. Parlava amb les dones embadalides. Era tan diferent dels pagesos! El Belga va seduir la dona del germà de l'àvia. Ell, era l'hereu i va quedar tant tocat per l'escàndol que s'ho va malvendre tot per anar-se'n. "La suor dels pares” deia amb tristesa l'àvia quan m'ensenyava les terres que ja no eren de la família.

LLEGIR MÉS »

Els Tres Reis, eren dos

No recordo bé en quin moment vaig descobrir aquest fet i es va trencar aquell encantament de la infantesa. A Castellnou, les cartes les dipositàvem a les bústies de 'Correos' i els 'Reixos' arribaven en tren. Amb una carreta disfressada i estirada per un tractor entraven al poble. A vegades deixaven els regals al balcó de les cases... Les festes de Nadal foren plenes d'il·lusions. Fer el pessebre, donar de menjar al tió i finalment i fer la carta als Reis amb bona lletra i amb la secreta esperança que es creguessin que m'havia portat bé i em mereixia tot allò que els demanava. No faltava mai la promesa que l'any vinent encara em portaria millor. Ara, ens hem ens hem anat tornant republicans

LLEGIR MÉS »

La casa pairal

He hagut de tornar a la casa pairal on vaig néixer i passar els primers anys de la meva vida a Castellnou de Seana. És una casa senzilla com moltes de les típiques cases de pagès d'un poble del Pla d'Urgell, amb la seva entrada, on hi havia hagut els animals i el pou, el primer pis amb l'estufa de llenya i la cuina econòmica i les golfes on assecàvem pernils. Mentre remenava algun calaix i m'emmirallava en algun mirall picat , pensava en tot el que s'hi ha viscut dins de les quatre parets de qualsevol casa. Alegries i penes. Moltes preocupacions, molts projectes i més d'una frustració íntima i silenciosa. La vida de moltes generacions queda discretament guardada dins de les cases i oblidada lentament amb el temps que tot ho pot i ho esborra.

LLEGIR MÉS »

Quan es batia a l’era

Garberes

No sóc pagès ni fill de pagesos, però tinc bons records de quan es batia a l'era, a la dècada dels 40. Són els records, incomplets i difusos, d'un nen de Barcelona que passava l'estiu a casa els oncles, pagesos dels Prats de Rei, terra de blat i ordi. El perill de fer panada, entrar batuda, lligar els estaquirots, estendre garbes , enganxar el corró a la mula, tocar i girar la batuda, dinar escudella, fer la migdiada a l'ombra de la noguera i quan arribava la marinada, ventar, garbellar i ensacar. I l'endemà sant tornem-hi!. Les batudes eren molt importants: la culminació de la feina de tot l'any i el principal suport econòmic de la família.

LLEGIR MÉS »

El Pont de la Mandra

Pont de la Mandra, Mollet

Hi havia un pont on el jovent de Mollet havia fet el seu punt de trobada. En deien el Pont de la Mandra, però crec que més bé era el lloc on els nois casadors es posaven per ullar alguna noia del seu gust. I per això feien pinya i molta gresca quan s’esqueia que per allí passés alguna de les noies “bien“ del poble. S’explica que antigament les senyores vestien de llarg fins als peus. Aleshores era quan augmentava la gresca, ja que si hi havia bassals d’aigua de la pluja a terra havien d’alçar- se les faldilles fins als genolls i era quan els homes gaudien contemplant una petita panoràmica del tot prohibida.

LLEGIR MÉS »

El tren del record

Come back home

Tenia 11 anys. M’acompanyava el pare, una maleta vella de fusta plena de roba que el pare ja havia fet servir anys abans, un vell baül ple de coses personals, un matalàs i moltes expectatives, força il·lusions i una mica de por. Marxava definitivament del lloc de la meva infància: el petit poble de Castellnou de Seana. Sempre que torno al poble i passo per davant de la casa on vaig néixer, no puc deixar de sentir una nostàlgia immensa i una espècie de malenconia de la meva infància. Aquell és el meu poble!. Records i més records! No s’acaben mai si et poses a recordar... El poble fa la gent, la gent fa el poble i tots junts fem aquesta terra

LLEGIR MÉS »

El Pla d’Urgell

Canal d'Urgell. (tardor 2006)

M'estreno en aquestes "Pàgines viscudes" i us presentaré la meva petita comarca “el jardí més endreçat del país..." , la Plana d’Urgell. La terra és verda i ufanosa gràcies al Canal d’Urgell que la rega i li dóna vida en tots els sentits. Abans d’arribar-hi l’aigua aquesta plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi. Els anys que la pluja acompanyava els pagesos anaven vivint, però els anys de sequera, malament rai!. A partir del 1862, amb l’arribada de l’aigua, les coses van canviar totalment i llavors la transformació va ser radical. Aquesta terra, tan plana i breu, que els relleus se’ls ha engolit un sol que brama..

LLEGIR MÉS »

Pallers cremats

Pallers cremats

El nostre barri, a Mollet, estava voltat de cases de pagès que solien tenir pallers (ara ja no se’n veuen). Va haver-hi una temporada esgarrifosa de malefactors que a les nits es dedicaven a encendre els pallers. Recordo que jo era una nena i em moria de por, quan a casa el pare s’alçava del llit, i mig vestit se n’anava a apagar foc. Feien una cadena amb galledes i des del pou d’aigua més proper paraven com podien el gran foc . Fou un temps d’incertesa. Es deia que erren accions polítiques, que interessos amagats, tantes coses... La gent del poble que tenia masies van passar una temporada molt dolenta.

LLEGIR MÉS »

La Minuta

La Minuta

La Minuta era la meva amiga, amb qui vaig compartir jocs i enyorament quan tenia cinc anys. Tenia un cabàs per dormir a la llar de foc. Era una estampa idíl·lica: gat i gos dormint junts. Va tenir petits i em feien molta il·lusió. Un dia vam sentir uns lladrucs esgarrifosos. La gosseta ensenyant les dents feia front al porc immensament més gros, que s'havia escapat. Però no els va poder salvar dels humans que li van prendre els cadells. Va sortir plorant i olorant per tot arreu fins que va trobar on estaven enterrats. Vaig quedar molt trist, em semblava que l'àvia i la tia havien fet una cosa molt lletja. Han passat 75 anys ...

LLEGIR MÉS »