Pàgines de ciutat

Històries de Barcelona que m’explicava l’àvia

Als 12 anys treballava de minyoneta a l'Eixample. Amb la bomba del Liceu va morir una noieta veïna del pis on treballava. Havia collit joncs al Paral·lel que era una riera quan tenia 16 anys, es va casar amb un xicot del poble i van anar-hi a viure. Coincidint amb les angúnies de la Setmana Tràgica van obrir una botiga al Raval. que seria també la seva vivenda familiar. Va conèixer la Monyos -Dolors, per què ho fas d’anar així pel carrer fent el tonto?-, que viva a prop, al mateix carrer on el 1923, assassinaren el Noi del Sucre. Deia que des de la botiga van sentir els trets i, ja amb el meu pare, hi van córrer...

LLEGIR MÉS »

Records…

Anàvem a jugar un partit de futbol agafant el transport públic i amb les botes ben engreixades. Quan eren partits dins la federació, calia portar diners per pagar l'àrbitre... Pels profesionals tot anava també molt diferents de com va ara.

LLEGIR MÉS »

Microcosmos del carrer on jo vivia

El carrer on jo vivia era com una menuda vila. L'Emília, en Quimet, en Miliu, la sra Maria, la Doloretes, la Teresina, les dones d'en Jesús.. Tots aquests personatges i d’altres érem una gran família. Quan a l’estiu al caient de la tarda el sol es fonia darrera les muntanyes i l'aire corria fresc i lleuger, tots sortíem al carrer a gaudir de la fresca fins l'hora d'anar a dormir. Quan era la festa del carrer, tot el veïnat hi prenia part, es guarnia el carrer, fèiem xocolatada, carreres de sacs i a la nit el vals de les espelmes; era d'allò mes bonic..

LLEGIR MÉS »

De quan vaig conèixer les barraques de Montjuïc

Barraques de Monjuïc, Barcelona

A Barcelona, al barri de la Mare de Déu de Port, darrera Montjuïc “donde la ciudad cambia su nombre” com deia Paco Candel, hi anàvem els diumenges tres o quatre companys del batxillerat dels Escolapis i hi fèiem catecisme. Un paternalisme que ara em sembla vergonyós però que, amb quinze anys, em va fer descobrir el sòrdid món de les barraques que envoltava Barcelona. Amb la censura franquista ni diaris ni ràdios en parlaven i molts barcelonins desconeixien la realitat de cent mil persones vivint en condicions infrahumanes. Recordo l'impacte que em va fer. Allà vaig tenir l'ocasió de conèixer personalment en Paco Candel. Per a mi va ser un model.

LLEGIR MÉS »

El Calderí

El Calderí, el tren de Mollet a Caldes

A l'estació de Mollet, arrambat a la paret tocant a la Farinera encara hi ha un pedrís on jo de menudeta m’hi anava a seure per veure passar els trens i la gent que en pujava i baixava. El pedrís marca el punt d’inici i de final d’un trenet que anava de Mollet a Caldes: li deien ”El Calderí”. La mare m’hi havia pujat algunes vegades. Era un trenet petit i molt encaixonat però feia un magnífic servei d’unió entre Mollet i Caldes. Caldes en el seu temps era considerada com la petita ciutat emprenedora del comerç i la indústria. La pols dels anys pot tapar les vies, però no pot esborrar el record d’una infantesa que sols tenia el que ella sabia cercar, per distreure’s de les seves hores quietes.

LLEGIR MÉS »

De quan es podia aturar un cotxe amb un tros de paper

Adler Diplomat amb gasogen (1941)

Això passava a la dècada dels 40, quan el subministrament de petroli s'estroncà i els cotxes portaven gasogen. Eren uns cilindres de ferro que es col·locaven al darrera dels vehicles. Semblaven estufes de llenya. Els taxistes havien de portar sacs de carbó al sostre, per poder afegir combustible. Una entremaliadura que havíem fet sortint de l'escola, era posar un tros de paper tapant el forat d'entrada d'aire del gasogen als taxis que passaven a poca velocitat. El motor es parava i el taxista baixava renegant per remenar el combustible. I nosaltres vinga a riure.

LLEGIR MÉS »

Un perico que no és un perico

Perico

Aquí a la residència hi ha varies senyores que es diuen Maria. Una d’elles té sortida al terrat i sembla que estigui vivint en un pis propi; també n'hi ha una altra, que també es diu Maria, i li diuen “la del perico” . Per tenir el perico a prop d’ella el té a la galeria tot el dia i ens coneix a tots; sobretot als que hi passem més hores i li parlem, que ell ens contesta. Al perico, no se li escapa res ni ningú que entri o surti de l’estança i, si som les persones que ell ja coneix, fa un crit darrera un altre perquè anem a saludar-lo i parlar. Segons quins dies, ens passem tota la tarda parlant.

LLEGIR MÉS »

La torre de l’Ou

La torre de l'Ou. Llefià, Badalona. 1935

Era una escola petita, molt acollidora, A l'hivern fèiem les classes asseguts al voltant de l'estufa de serradures.Es parlava el català però no s'ensenyava la gramàtica catalana i en els moments de les classes es passava a l'espanyol. El primer que es feia al matí era cantar el "Cara al Sol" alçant el braç. Pel mes de Maig fèiem el mes de Maria i es cantava "Hoy las niñas de España, capullitos en flor, se postran a tus plantas, o madre del amor."

LLEGIR MÉS »

Un episodi de la nevada del 1962

Nevada a la Meridiana. Barcelona 1962. AMDSM La Meridiana

Al mati´al obrir la finestra la mare va dir --Déu meu! Està tot nevat. Jo tenia tant dolor que ni la neu em va alegrar. El drapaire, quan va saber el que passava, va venir amb el seu carro i la mula, tot dient --Jo la portaré allà on sigui. Al arribar a la Meridiana no es veia cap camí, ell va agafar una pala i anava fent pas,

LLEGIR MÉS »

La salut i el medi ambient d’abans

Font pública

“Tot està contaminat”, “no sabem el que mengem”, “cada dia hi ha més malalties”, “estem embrutant el medi ambient”… Són certs aquests tòpics? Com eren la salut i el medi ambient abans? Per la meva edat puc aportar records –anecdòtics, però representatius- de la dècada dels 40, època que vaig viure entre un barri de Barcelona i un poble de l’Alta Anoia, per tant en ambients urbà i rural.

LLEGIR MÉS »

Sons del carrer

Camp de l'Artiguense

La cadiraire, una dona que, la recordo una mica gran, carregada amb una cadira, que cridava "Cadiraaaire!". Et deixava els seients de les cadires de vímet com a nous. La dona que cridava: "Noieees matooons!". Et venia uns matons acabats de fer boníssims. L'home que cridava "El geeel!".Un home corpulent que sempre anava enfilat al carro tirat per un burro, alla hi portava les barres de gel i et tallava el tros que volies. Quan

LLEGIR MÉS »

La nevada del Nadal del 62

Nevada Nadal 1962 a Barcelona

A mitja nit em va despertar una sensació estranyíssima: hi havia un silenci absolut. Em vaig sobresaltar pensant que m’havia tornat sord, però, vaig percebre el finíssim tic-tac del despertador que tenia sobre la tauleta. Vaig obrir la persiana i vaig quedar bocabadat. La llum dels fanals il·luminava la forta nevada que estava caient. El Paral·lel estava tot blanc i completament desert. No hi passaven ni camions ni tramvies ni persones.

LLEGIR MÉS »