Inici » Pàgines d’ara (page 2)

Pàgines d’ara

La JOC

De joveneta estava molt dolguda amb el món que em tocava viure. A la JOC, vaig conèixer la Lolita Martinez, molt acollidora i plena d’amor. Em van proposar de formar part del comitè. Moltes coses van canviar. Em sentia útil i estimada. En aquella època es van aconseguir moltes millores i vaig descobrir la verdadera església. Ara, amb el pas de moltes primaveres, tot allò que varem aconseguir, no ha servit de res. Tenim una crisis a sobre nostre que no hi ha qui l'entengui; els mandataris cada dia més podrits, i els pobres i obrers cada dia pitjor, sense treball i molts sense vivenda.

LLEGIR MÉS »

És dur ser català

Barcelona, 11 de setembre de 2014

Això és el que pensava aquest 11 de setembre, dret, suat, amb samarreta groga i suportant als meus 81 anys el sol ardent i la calor humida d’estiu a Barcelona, per participar en la grandiosa senyera humana en forma de V. I vaig recordar aquells anys de la meva infància quan Catalunya era “el Nordeste Peninsular”.i el català una “lengua vernácula”, que no era present enlloc i ni tan sols podies aprendre a escriure-la. Però miro al meu voltant i l’espectacle m’emociona. La gent ve somrient amb la il·lusió a la cara. Veig els meus nets amb l’estelada. Em sento cofoi de pertànyer a un poble capaç de mobilitzar-se pacíficament, per la llibertat i la democràcia.

LLEGIR MÉS »

Uns consells mèdics molt antics, però actuals

A Cal Metge Vell, on hi havien viscut el meu besavi i el meu rebesavi, metges del poble, hi havia llibres de medicina molt antics, alguns fins i tot escrits en llatí i relligats amb pell. Fullejant-los d'adolescent, vaig descobrir-hi un escrit fet a mà del meu besavi, Era una poesia titulada “Consejos para una vida sana” d'abans del 1800. Me la vaig aprendre de memòria i sorprèn que doni consells tan útils encara..El millor és: “poco encierro, mucho trato i continua ocupación”. Els qui estem jubilats i tenim una certa edat l'hauríem d'adoptar com a lema.

LLEGIR MÉS »

Un perico que no és un perico

Perico

Aquí a la residència hi ha varies senyores que es diuen Maria. Una d’elles té sortida al terrat i sembla que estigui vivint en un pis propi; també n'hi ha una altra, que també es diu Maria, i li diuen “la del perico” . Per tenir el perico a prop d’ella el té a la galeria tot el dia i ens coneix a tots; sobretot als que hi passem més hores i li parlem, que ell ens contesta. Al perico, no se li escapa res ni ningú que entri o surti de l’estança i, si som les persones que ell ja coneix, fa un crit darrera un altre perquè anem a saludar-lo i parlar. Segons quins dies, ens passem tota la tarda parlant.

LLEGIR MÉS »

El Nadal actual

Galets de Nadal

M’entristeixen els intents de convertir el Nadal en la “celebració del solstici d’hivern”. No cal amagar les arrels cristianes del Nadal, formen part de la nostra història mil·lenària i crec que no cal ser creient per descobrir la importància de la figura de Jesús de Natzaret en la història dels valors humans. El Nadal actual conserva valors que es podrien considerar religiosos. Hi ha una crida a trobar-nos, a desitjar-nos felicitat, a recordar la infància i els que ja no hi són, a col·laborar en ajudes socials...

LLEGIR MÉS »

Nit de Sant Joan

Sortida de sol

La nit de Sant Joan era per nosaltres la festa més divertida. Esperaven el mantell de la nit per encendre els focs i desitjàvem veure sortir el sol davant de mar. Esmorzaven i a l'aigua s'ha dit!. Érem feliços. A nosaltres ens va tocar passar una terrible Guerra i una dictadura injustificable.Tot va passar. Va venir l'abundància i els nostres fills varen viure un temps feliç, no els faltava res... però ara, la joventut els costa acceptar les dificultats, no entenen que hem de tornar enrere, valorar el que tenim, viure d'una altra manera i exigir als poderosos el que és nostre. Ha de tornar l'amor!

LLEGIR MÉS »

Ara que tinc 80 anys

Ara que tinc 80 anys

La veritat és que impressiona tenir 80 anys. Quan era nano una persona de 80 anys em semblava un ésser exòtic. I ara que sóc jo qui els té em sento el mateix d’abans. Però ho sóc el mateix d’abans? El mirall em diu que no, però no em refereixo a això. Abans ho tenia tot més clar: les coses eren blanques o negres, s’hi havia d’estar a favor o en contra... ara m’he tornat més dubitatiu, veig el món més complex, més polièdric. És això l’experiència? Mirant les fotos de fills i nets, penso que són ells la millor jugada, la que dona més goig.

LLEGIR MÉS »

Festa Major

Festa major

Si et portes bé -em deia el pare- el darrer dia de festa et portaré a la fira. Hi havia l’envelat, el pare em deixava treure el cap per la porta per què em fes una idea de la sumptuositat que hi havia en aquell gran saló de ball. Després a una sessió de putxinel·lis i en sortir em pujaven als “caballitos” esperant el moment de que s’apaguessin totes les llums del poble per donar pas a l’exhibició dels focs d’artifici.

LLEGIR MÉS »

La nit de Sant Llorenç

Pluja d'estels

Uns nebots ens van convidar a berenar de peixet fregit a Mataró. Un paisatge idíl·lic ens va embolcallar donant-nos la benvinguda a un petit bar calat sobre la sorra mateix i amb un encís meravellós. De cop un 'cometa' va creuar el cel. Heu vist?, cridà algú. Sí, són les llàgrimes de Sant Llorenç. Avui és els seu dia. La nostra mirada no s’apartava del firmament. Un profund agraïment va quedar imprès dins nostre: viure uns bells moments plens d’amor no es troba cada dia.

LLEGIR MÉS »

Veus del pati

Pati d'escola

Són les onze; sona la música que marca la fi de la classe… Soroll pels replans: “Agafem les jaquetes?”, “Sí, que fa fred. No marxeu encara, que us he de donar una taronja”. Baixem l’escala fins al pati. Jo la corda, jo una pala i una galleda, jo una pilota... Montse, aquests no em deixen jugar

LLEGIR MÉS »

Passejant amb l’àvia per Google Street View

L’àvia tenia 14 anys i vivia a Bilbao però en els darrers anys la seva família llogava una casa per a passar els estius en un poble d’Àlaba, Puentelarrá, distingit per un pont sobre l’Ebre i pel fet que a l’altra banda del riu hi comença la província de Burgos. L’any 36, aquell “estiueig” va durar catorze mesos: quan Vitoria i la majoria de la província d’Àlaba va quedar sota el control de les tropes franquistes des d’un primer moment, evitant les zones de combat,

LLEGIR MÉS »