Inici » Pàgines creatives o d'opinió » Podem comunicar optimisme?

Podem comunicar optimisme?

pessimisme-optimismeFer-se gran, envellir, per a moltes persones pot ser traumàtic. Canvia l’ambient a que t’havies acostumat, trontollen costums i maneres de fer que semblaven immutables fallen i són substituïdes ideologies que havies cregut, perds amics i familiars que estimaves… I si a tot això li sumes la fragilitat de la teva salut i la minva de facultats físiques, tens el perill de tornar-te una persona escèptica, malhumorada i pessimista.

És trist caure en aquesta situació, es passa malament i a més contamines l’entorn amb les teves paraules pessimistes: “tot va malament”, “la societat cada cop està pitjor”, “solament hi ha corrupció”, “la política és un engany”, “ja no crec en res ni en ningú”… I a sobre, com si volguessin donar-te la raó, TV, ràdio i diaris et bombardegen constantment amb notícies de corrupcions, guerres, violències, migracions i desgràcies de tota mena. Gairebé mai t’expliquen coses bones, optimistes. Sovint surt en portada una agressió domèstica però mai els milers de persones que aquell mateix dia estimaven i tenien cura de la seva parella malalta o disminuïda.

El testimoni de les persones grans

Crec que quan ens fem grans hem de ser prou valents per no caure en aquest pou de pessimisme. Hem de ser capaços de comprendre les novetats i admirar els avantatges que ens proporciona el món actual. De fet som uns afortunats, arribar a vell és una sort, moltes persones s’han quedat pel camí.

I crec també que tenim una gran responsabilitat: transmetre optimisme i esperança al nostre entorn. Els anys que hem viscut, les moltes coses que hem vist, les experiències sofertes, ens donen una perspectiva històrica més gran que la de la gent jove, una perspectiva que ens permet ser testimonis de que el món i la societat milloren encara que no ho sembli. La millora no és lineal, hi ha crisis i es donen passes enrera, però vist amb suficient perspectiva el progrés humà és real i la gent gran en som testimonis.

Per exemple, són horroroses la guerra i les violències de Síria però la gent gran podem recordar coses molt pitjors que van passar anys enrera al món i al nostre país: la Guerra Civil, els assassinats, els bombardeigs, la represàlia franquista, la 2ª Guerra Mundial amb 40 milions de morts, la persecució racista dels jueus, l’horror dels camps d’extermini nazis, la destrucció massiva de ciutats, les bombes atòmiques volatitzant en un segon 70.000 persones, les cruels guerres de Corea i Vietnam, el napalm…

Recordant tot això, podem dir que el món ha empitjorat? ¿No és motiu d’optimisme veure a la Unió Europea francesos i alemanys convivint en pau després de 150 anys de guerres? ¿No és positiu que s’hagi acabat la “guerra freda” i la constant amenaça d’una guerra nuclear? Les lamentables corrues d’emigrants sirians intentant arribar a Alemanya m’han recordat el dramàtic exili català de l’any 1939, les 400.000 persones creuant a peu la frontera de França, concentrades després a la platja en horrorosos camps de refugiats. I també, en la 2ª Guerra Mundial, els milions d’alemanys fugint de l’avanç de l’exèrcit soviètic o obligats a abandonar els seus pobles quan van canviar les fronteres del seu país.

Hem de treballar per eradicar la misèria actual però la gent gran recordem la misèria molt més extensa dels anys 40 i 50, amb els trens carregats d’immigrants espanyols que venien a sobreviure a Catalunya, l’horrorós món de les barraques, el sòrdid cinturó que envoltava Barcelona on més de 100.000 persones vivien en condicions infrahumanes. I quan parlem de la pobresa energètica me’n recordo dels penellons i el fred que es passava en aquells pisos de Barcelona sense cap aparell calefactor. I també que en aquell temps no hi havia departaments de Benestar Social ni cap mena d’ajuda oficial.

Al món hi ha encara molta misèria, sobre tot a l’África, però es positiu saber que, segons dades de l’ONU, en els últims 25 anys s’ha reduït a la meitat les persones que passen fam..

En la discriminació de la dona queda molt per fer però ara les dones ja són majoria a la universitat i recordo que fa 50 anys vaig haver de firmar una autorització perquè la meva dona pogués tenir una llibreta d’estalvis al seu nom.

Si parlem de salut fa 75 anys l’esperança de vida no arribava als 50 anys i actualment sobrepassa els 80, les vacunes han eradicat la verola i la terrible poliomielitis que deixava tantes criatures -entre elles una cosina meva- en una cadira de rodes per tota la vida, i els antibiòtics permeten combatre les malalties infeccioses, com el tifus, abans endèmic en moltes poblacions, i la terrible tuberculosi que tantes persones joves havia matat.

Quan parlem de les lamentables retallades en els hospitals recordo que en els anys 40 encara no hi havia cap mena de seguretat social i la gent s’havia de pagar les mútues privades o gremials i la despesa farmacèutica.

Quan malparlem dels polítics penso que al nostre país ni els més extremistes de dretes o d’esquerres parlen de matar ningú i que els milers d’assassinats que es van fer durant la Guerra Civil ara són inimaginables. I també que la corrupció descontrolada durant els anys de l’estraperlo superava en molt l’actual.

No poso més exemples per no allargar-me massa, però estic segur que les persones de la meva edat en recorden moltes de coses i situacions que han millorat.

Comuniquem doncs optimisme

El progrés humà és una realitat que no s’aturarà. Encara hi ha lamentables desfasaments, països que han quedat retardats, violències fanàtiques com les que nosaltres vam patir el 1936, injustes diferències econòmiques, però hem de pensar que a poc a poc el progrés arribarà a tothom, què la gran família humana treballarà unida per acabar les guerres, abusos i discriminacions i per combatre el dolor humà en totes les seves formes. Hem de creure que això és possible i col·laborar personalment i socialment per fer-ho arribar.

I si som catalans no perdem la il·lusió d’aconseguir que el nostre país pugui participar en aquest progrés al costat dels altres països europeus.

Aquest article s’ha vist 114 vegades.el darrer mes

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *