Fou un temps de molta repressió. Teníem per manaire en Franco, i les dones tenien molt poc valor per a un cervell tan rígid. Se’m va oferir la oportunitat de conduir un cotxe adaptat a les meves necessitats de mobilitat, ja que una polio m’havia deixat des dels 27 mesos sense poder caminar gens. Em feia molta il·lusió i ajudada per un gestor amic, vam fer tots els tràmits per tal de que jo pogués passar l’examen degut i conduir. Malgrat una limitació tant important Déu em donà uns ànims molt forts i oberts que m’ajudaven a obrir-me camí a la vida. No em privà aquesta limitació de res, vaig estudiar, treballar i a la fi al vaig poder conduir que fou el motiu que m’obrí la porta al gran goig de la vida.
El paperam que es va haver de recollir fou intens i sempre amb l’ai al cor de que tots els nostres intents resultessin vans. En una revisió de, no recordo ben bé de que era, sols que fou a una dependència dels locals d’Indústria i Comerç havien de fer-me una inspecció de capacitat. Una sala d’espera gran, plena d’homes que seguien també la tramitació dels sues papers. Una sola dona i a sobre limitada. Anaven cridant als homes pels seu noms. Jo visc al carrer Fèlix Ferran del meu poble. Allà arraconada en un angle de la sala, esperant el torn sento que criden: Fèlix Ferran! Vaig aixecar la ma i vaig dir: deu voler dir Júlia Martínez no?. Ah! si perdoni, es que… si sí, entre tants homes era molt rara una dona. Era el temps franquista que les dones sols se les educaven per a ser esposes, cuidar la llar i els fills i contemplant als marits. I jo m’atrevia a demanar permís de conduir. On s’ha vist tanta gosadia? Bé, una anècdota que encara inflà més els meus desigs de superació.
Ara això ja no passa. Les dones i els disminuïts hem pujat graons en el nostre camí, i ja no es tan estrany veure dones amb mobilitat reduïda conduint i fent tota mena de feines que pot fer tota persona.
Gràcies Julia per compartir-lo al nostre blog
Conec perfectament el que explica la Júlia en el seu escrit. Ara les persones discapacitades ho tenim una mica mes fàcil,… preo no molt més… cal ser molt valent per dur una vida el més “normal” possible. La Júlia va ser molt valenta i decidida, eren uns temps molt més difícils per a tothom, -encara més pels “invàlids”- aleshores no sortien al carrer per no sentir els comentaris llastimosos de la gent… i perque no hi havia cadires de rodes preparades per anar pel carrer…
La Julia ha fet servir molt el permís de conduir i els 2CVs que va tenir. Al llarg dels seus anys de conductora ha fet moltíssims Km. molts d’ells a Madrid, Segovia, Andalucia…
Estic encantada de coneixer persones com vostè.
Vaig llegir el seu relat al contrapunt del 31 de gener i em vaig quardar el full per quan tingués temps poder donar un cop ull a la seva WEB.
Un petó i una abraçada ben forta.
Alice
Gràcies per deixar el comentari. Podeu llegir el blog personal de la Júlia a http://juliamartinezmundet.blogspot.com.es/ amb tots els seus escrits originals, que anem compartint també des d’aquí.