Teatre

Un dels records més bonics que tinc de la meva adolescència i joventut és el d’haver fet teatre amb el grup d’estiuejants de Palau de Plegamans. Ens ho varem passar molt bé, tant en els assajos com en els dies de la representació davant el públic que ens venia a veure i a aplaudir.

Varem interpretar diferents obres, algunes còmiques, altres dramàtiques i de totes ens en sortíem prou bé. Als assajos, a vegades, hi havia renys i crits perquè el director s’enfadava ja que alguns no eren puntuals, altres no s’havien estudiat el paper, o altres enraonaven i feien xerinola en moments inoportuns, quan calia anar per feina. Però, tot plegat formava part del passar-nos-ho bé.

Com a record personal evoco el dia de la representació d’una obra —Clara, però no gaire–, en la qual jo tenia un paper secundari –el d’una noia de servei, una minyona llavors en dèiem— que en un moment determinat de l’obra evocava la declaració d’amor que l’hi havia fet a la seva joventut el seu promès, Leopoldo.

En aquest moment el personatge secundari, l’Antònia que era jo, creixia i acaparava tota l’atenció del públic. I em pertocava en aquest moment declamar una tirallonga de paraules molt llarga. Recordo, com si fos ara, que els assistents van començar a escoltar encuriosits i com una servidora, l’actriu principal en aquell moment, vaig captar el silenci amb què el públic m’escoltava i alhora vaig anar connectant amb la seva emoció, que es feia més patent i que creixia a mida que m’explicava: els sentiments que jo provocava al públic alimentaven els meus i així posava més èmfasi en aquella llarga narració, molt ben escrita per cert, de la declaració d’amor que m’havia fet en Leopoldo a la plaça de Catalunya.

Indescriptible el corrent mutu entre el meu personatge, Antònia, i els qui omplien la platea. Ho recordo com uns moments de comunicació pregona.

I la comunicació és un dels goigs que la vida ens reserva.