Em dic Rogelio Grau Martín, vaig néixer a Marsella el 4 de setembre de 1.932. El meu pare Joan Grau, era de Badalona, treballava en una empresa d’Arts Gràfiques que tenia la matriu a França. Un dia l’empresa li va proposar anar a treballar a Marsella, cosa que va acceptar. Abans però es va casar amb la Rosalia Martín, que era de Besalú. Així que a finals dels anys 20 van marxar tots dos cap a França. Allà van esser molt feliços, van formar una família: van tenir una nena, Carmen, i un nen Sauveur, i gaudien d’un afortunat benestar econòmic. Malauradament el dos nens van morir de meningitis, quan tenien 4 i 3 anys. Poc desprès vam néixer la meva germana Aline i jo, Roger.
Quan no anava el col·legi sempre estava jugant a futbol al carrer, m’agradava fer de porter, i ho feia força bé. Els diumenges el meu pare tocava el violoncel en una orquestra, dinaven amb amics del casal català i a l’estiu passàvem el dia a les platges properes a Marsella. Un d’aquest dies de platja vaig agafar una insolació molt forta i pocs dies desprès vaig tenir el meu primer atac epilèptic, malaltia amb la que ja sempre més vaig haver de conviure.
Durant els anys de la Guerra Civil, varem tenir els nostres cosins de Barcelona a casa. I tot sovint enviàvem caixes de menjar i medicina per família i coneguts que havíem deixat a Catalunya.
El setembre de 1939 les tropes alemanyes envaïen Polònia i s’iniciava la 2ª Guerra Mundial. A principis de 1940 França és envaïda per Alemanya. El meu pare preocupat per les possible conseqüències de la guerra i desprès que un tiet meu parlés de que a Catalunya les coses anaven bé, va decidir tornar a Barcelona. A la frontera espanyola es varen quedar la major part dels diners i bens que portàvem i fins i tot ens canviaren el nom: a la meva germana li posaren Lina i a mi Rogelio, jo tenia uns 7 anys. Quan el meu pare va veure la situació real del país, era la postguerra, va intentar que tornéssim tots cap a França, però no ho van permetre. La felicitat i benestar de Marsella va esser substituïda per la fam de Barcelona.
Passaren els anys i em vaig fer gran. Durant un temps vaig treballar de cambrer a l’Alliança del Poble Nou, també vaig treballar en una empresa química i més tard vaig fer de sabater, en un“ràpid“ que varem obrir el meu pare i jo. Un dia varem haver de tancar el negoci i vaig haver de treballar en diverses feines.
A finals dels 50 vaig conèixer Teresa Dausà, l’amor de la meva vida. Ens varem casar i tinguérem un fill, Jordi. Van esser temps difícils i feliços alhora. El nostre fill també es va fer gran, es va casar i ens ha donat dos nets meravellosos.
Ara la vida es aquí, a la Residència del Clot, junt la meva estimada Teresa. El nostre fill ve a veure’ns , potser no tan com m’agradaria, però sé que ens estima i que està orgullós dels seus pares, i això m’ajuda a aixecar-me cada dia.
Roger Grau, Barcelona, 30 de juny de 2014
Autor d’aquest article: Roger Grau, nascut a Marsella el 04 /09/1932 i resident a la Residència Parc del Clot de Barcelona.
(text facilitat pel seu fill)