Sons del carrer

Imatges de l’Associació de veïns del barri d’Artigas de Badalona (http://www.veinsdartigas.es/)

Des de 1968 visc al Masnou, a Sta. Madrona un lloc tranquil, poc sorollós. L’altre dia mentre era a l’habitació llegint vaig sentir passar el drapaire. Aleshores em varen venir al cap les diferències que hi ha entre els remors que m’arriben ara del carrer i els que sentia quan vivia a Badalona. Uns que s’hi assemblen i d’altres que es impensable que tornin.

Fins 1968 vaig viure al Passatge Pi i Gibert del barri d’Artigas de Badalona. Era un carrer amb pocs veïns on hi havien camps de conreu. Naturalment no estava asfaltat, hi havia molt poc trànsit, tan de vehicles com de gent. Els únics vehicles que hi passaven eren: un camió vell i desmantellat que transportava totxos de la bòbila que hi havia a la vora, i el cotxe del metge  (quan el veiem ja sabíem que algú estava malalt ). En quan al “transit de persones” , quan el carrer s’animava era els diumenges que hi havia futbol al camp de l’Artiguense que era a la bòbila. Els aficionats passaven discutint les jugades del partit… a vegades, si l’àrbitre havia fet alguna malifeta, alguns del seguidors de l’Artiguense el perseguien corrent, travessant la bòbila i els camps de conreu fins la parada del 70, el tramvia que arribava a Badalona. També era animat sentir els pagesos discutint sobre la quantitat d’aigua que els tocava per regar.

Els sons que s’assemblen:

El drapaire, ara continua fent-se notar picant dues peces de ferro, però va en furgoneta ( a més a més hi ha “el chatarrero” que s’anuncia per un altaveu). Abans el drapaire anava en un carro tirat per un burro… Allò si que era reciclar!  Res de “envàs on vas”. La gent ho guardava tot : papers, cartrons, draps, ferro, ampolles de xampany.., no es llençava res. El drapaire ho pesava i donava unes poques pessetes que normalment anaven molt bé.  Un altre so que s’assembla: L’esmolador. Ara va en moto i el so ho fa amb un xiulet. Abans anava caminant empenyent una mena de carro amb una sola roda el qual li servia per esmolar. El so el feia amb una peça de ferro ample i molt prima que fregava contra la roda. El resultat era una “melodia” igual a la que ara fan amb el “xiulet”.

Les remors que no  tornaran:

La cadiraire, una dona que, la recordo una mica gran, carregada amb una cadira, que cridava “Cadiraaaire!”. Et deixava els seients de les cadires de vímet com a nous.  La dona que cridava: “Noieees matooons!”. Et venia uns matons acabats de fer boníssims. L’home que cridava “El geeel!”. Un home corpulent que sempre anava enfilat al carro tirat per  un burro, allà hi portava les barres de gel i et tallava el tros que volies. Quan estava de bones ens donava un trosset de gel a la canalla.

Una altre cosa que no tornarà ( esperem!!!) són les cues per comprar petroli. Allí ens ajuntàvem els veïns, cada un amb la nostra llauna, si tenies sort, podies omplir-la abans que s’acabés, si no , calia tornar l’endemà. Aquestes cues anaven be per relacionar-se amb el veïns i fer tertúlia, es parlava de tot….menys de política és clar.

Sobre Roser Garcia

(1942-2016 Era resident a El Masnou )Vaig néixer el 1942 a Artigas un barri de Badalona. El meu ofici ha estat el de brodadora a màquina.

3 comentaris

  1. Estem parlant , tot estirant, de 50/60 anys enrere. Segons com, no han variat tan les coses. Avui en dia et tornen a portar tot tipus d’objectes i materials a casa teva mitjançant la compra online. Això si, amb més discreció. No cridant les mercaderies.
    Hem hagut de donar-li la volta a tot el comerç. Fins fa poc temps si no anaves a “carregar” els supermercats de les afores dels pobles i ciutats, no eres ningú.
    Enric

  2. M’ha agradat molt el teu escrit, aquí al Guinardó, també passaven tots els que tu descrius. Cada un tenia la seva cançoneta, com el pellaire ” compro pells de conill, quines ganes que en tinc” . El del gel no passava per casa, l’anàvem as buscar a prop amb una galleda; la llet la compràvem en una vaqueria a tocar de casa i m’agradava molt veure com omplien els potets de petricó abans d’abocar-a a la lletera. El carbó per la cuina econòmica el llançaven a la carbonera que teníem al soterrani, des d’una finestreta que hi havia al jardí… tota una festa per a nossaltres.

    I tantes i tantes coses!!!!

  3. Francesc Sans pi gibert

    M ha fet molta gracia aquest article. I m hi imagino que el metge que devia vindre era el meu avi ricard pi gibert de font.

    M ho pots confirmar i donarme algun detall?

    Moltes gracies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.