Inici » Pàgines del mar » Rememoració

Rememoració

La vaig conèixer treballant a una empresa de tocadiscos. Morena, cabell negre i abundant, sempre el portava recollit tot formant una cua de cavall, que al caminar amb el seu pas ferm, es gronxava d’un lloc a l’altre, graciosa, ulls negres penetrants,  cintura fina, coqueta de naixement, sabia conquistar als homes, no ho feia amb mala intenció, ella era així…

Tenia el do de saber escoltar i et feia vomitar tot allò  que et feia mal, quedant-te tranquil·la. Jo era mol tancada, no explicava res del que pensava i m’angoixava. Amb  ella vaig descobrir a desfer-me dels meus complexos.

Era una fan de la música, estudiava violí i treia bones notes. El  seu somni era  ser una gran violinista, tocar en una orquestra, viatjar, conèixer el món, sentir-se lliure, volar com un ocell. Era feliç!  Juntes cada diumenge al mati, anàvem al Palau de la Música on vaig anant descobrint moltes coses que ignorava. El ballet, entendre les melodies, l’amistat, la naturalesa, la bellesa del nostre planeta, i sobretot admirar el Mar.  Aquest Mar que em fa  somniar i s’emporta les penes dintre  la seva immensitat…

La nostre diversió preferida, era caminar per la platja, notar la carícia de la sorra i les ones sobre els peus. Van ser somnis de dos adolescents que volíem cruspir-nos el mon. El meu somni, era ser una famosa periodista i fotògrafa, anar el tercer món, salvar els éssers de la misèria. Al declinar el dia, admiràvem la formosa posta de sol, com el gran rei  s’anava fonent en pinzellades de tots colors en el cel. La llum s’esmunyia, les primeres estrelles brillaven com petits diamants. I la lluna ens mirava…

Del que varem planejar, res es va complir.

Ella es va casar amb un ésser que la va omplir de fills. Ell ajudava a tot el món. Ella sola amb tota la quitxalla, mai es va queixar, va assumir-ho, més es va tornar mal parlada,  fent-se  la forta tot rient.  Jo que la coneixia,  sempre he sabut que al no poder fer el que volia, difractava alegrament la seva amargura.  Ell va ser, de  cara a fora, l’ésser  que ajudava a tothom  ( era un sant baró)…

Jo també em vaig casar, la vaig pifiar. Va resultar ser  un ésser immadur, mentider i estrafolari. Vaig tenir dos fills. Van ser la meva alegria. I encara ho són.

Tot això va ser  una etapa de la meva vida. Han passat moltes coses des de llavors. Ara ho  he recordat i he fet una mica de repàs.

No es pot jutjar a ningú, cadascú és  com és.  I, també crec,  que tot està  escrit…

 

Imatge de capçalera de Paulo Oliveira Santos a freeimages.com
Aquest article s’ha vist 20 vegades.

Sobre Mercè Cardona

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *