Solidaritat

barreres_arquitectòniqueEra un dia de primavera, quan l’aire mediterrani començava a enviar brisa entremig de les rames encara gelades dels arbres. Hi havia una alegria desembastada a l’atmosfera quasi tan visible com els núvols transparents que de tant en tant suraven sota el cel blau.

La nena es va llevar alegre com la primavera per anar a l’escola. L’escola era a prop de casa seva, era un camí ple d’encant, els carres eren tranquils i passava pel davant de la plaça de les palmeres, tota farcida d’arbres, sobretot palmeres. Els coloms de bon matí ja volaven contens a buscar el seu menjar… La nena cada dia els donava miques de pa que li donava la seva àvia perquè  li agradaven molt. Admirava el seu volar, cosa que ella sempre o somniava.

Doncs vet aquí, que aquell dia hi havia una nena nova a la seva classe, de la mateixa edat i anava amb cadira de rodes com la seva àvia, amb la diferència que era més petita. Les altres nenes es van quedar parades, no sabien què fer, si mirar o passar d’ella. L’Alexandra, que així li deien i estava acostumada a veure a la seva àvia, s’hi va apropar i li va fer un petó dient:

— Benvinguda siguis. Jo sóc Alexandra i tu, com et dius?
— Andrea, li va contestar mig avergonyida.

Es va asseure al seu costat i de seguida es van fer amigues. A les onze varen sortir al pati, baixaren amb assessor fins el pati. Allà varen començar els problemes, els problemes de les barreres arquitectòniques. Per anar a la  pista, 3 graons, per anar al sorral ,2 graons. Què farem! va pensar Alexandra!.

Sense pensar-ho massa  se’n va anar a trobar  la directora i li va explicar el problema. La directora es va quedar molt parada, al veure una nena de 8 anys fent-li veure un problema, que ella tota una directora,  mai s’hi havia parat a pensar.  Li va preguntar:

—  Com és que una nena tan joveneta, ja veus tot això  que jo amb tots els meus anys no he sabut veure?
— És que la meva àvia, també va amb cadira de rodes con la Andrea i en conec molts com ella. Es troben amb aquests problemes de les barreres arquitectòniques, li contesta Alexandra,

La directora, que era una gran dona enseguida ho va solucionar, en contes de graons, unes rampes. Andrea, ara podia anar com totes les nenes per tot el pati, les altres corrien amb les seves cames , però ella també corria sobre rodes, jugava a pilota, ballava i podia fer quasi tot, com les altres.

Un dia tot el col van anar a veure una obra de teatre. Altra vegada el problema de les barreres, escales i més escales. Alexandra quan va veure tants graons es va quedar parada. Ningú, ni ella, hi havia pensat amb la gran escalinata…
— Mireu, deixarem la cadira a baix, i entre tots, la pujarem.
I així ho van fer. L’obra de teatre va ser molt divertida, s’ho van passar totes d’allò més be.

Però Alexandra, quan va arribar a casa seva, no podia deixar-hi de pensar. Perquè els homes, tan intel·ligents, no pensen en fer rampes per tot arreu? Potser no és estètic però és molt més pràctic!.

Va sortir al seu jardí. Una lluna blanca il·luminava las branques curulles del verd tendre dels arbres. La nit es presentava radiant. El cel era llis, els primers estels dèbilment parpellejaven i entremig la lluna opaca anava somrient.

Alexandra va pensar en tot el gran misteri de la vida, i del nostre planeta, i tot d’una, va recordar unes frases  que deia sempre la seva avia:

” El que fa Déu, es guiar l’aigua de la historia,  de la mateixa manera que el moliner dirigeix el curs del riu”.

Alexandra va aprofundir sobre aquesta dita. Si el moliner pot dirigir i vigilar el curs del riu, jo també puc lluitar perquè tots tinguem els mateixos drets. FORA BARRERES! VISCA LES RAMPES! I així va ser la seva vida, ajudar i lluitar per un món mes just i sense barreres.

La amistat amb Andrea encara dura, i sempre i haurà al món, moltes Alexandres i moltes Andreas, que aconseguiran que tots el éssers humans tinguin la igualtat…

No un preocupeu. Cap país és governat amb AMOR, tot son drets, ni tan sols amb lleis, sinó amb reminiscències de la llei. En canvi les estrelles s’hi que es governen amb amor.

[google_analytics_views]Aquest article s’ha vist **count** vegades.[/google_analytics_views]

Sobre Mercè Cardona

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.