Inici » Pàgines d'estudi » Ser director no era fàcil

Ser director no era fàcil

Manifestació estudiantil, Madrid 1968. –Tiene usted dos inspectores de policia esperándole en el despacho,

Em va dir amb veu misteriosa el bidell quan jo sortia d’una classe. Era l’any 1972 a l’institut de Sant Feliu de Llobregat (actualment Institut Olorda) i jo n’era el director. Me’ls vaig trobar remenant de forma descarada el despatx: es miraven les carpetes dels prestatges, llegien els papers que hi havia sobre la taula…

Em van ensenyar la targeta d’identificació escolar d’un alumne i em van dir que el titular d’aquella targeta l’havia perdut en una manifestació quan fugia de la policia i que el venien a buscar. El volien portar a comissaria per interrogar-lo.

No cal dir que en aquella època franquista una manifestació era un acte il·legal i “subversiu”, un delicte. I com que les manifestacions eren organitzades per partits o sindicats clandestins, als detinguts se’ls feia “cantar” per empaitar els caps.

Vaig mirar la targeta i el vaig reconèixer: era un alumne del batxillerat nocturn, un batxillerat que havíem posat en marxa per donar oportunitat d’estudiar als joves treballadors. Això em permetia guanyar temps. Els hi vaig explicar que no hi era en el centre, que solament venia a la nit. Però em van contestar que els donés l’adreça que ja l’anirien a buscar a casa seva. Vaig sortir del despatx fent veure que l’anava a buscar. Vaig recollir a secretaria la fitxa de l’alumne donant-la al primer professor que em vaig trobar. Calia avisar urgentment a la família, per telèfon o com fos, que el noi no anés a casa, que es refugiés a casa d’un parent o d’un amic.  Vaig tornar al despatx empescant-me una mentida: el professor tutor s’havia emportat a casa seva les fitxes dels alumnes del seu curs per completar algunes dades i en aquell moment jo no tenia l’adreça del noi. Es van enfadar molt. Em van dir que tornarien a la tarda amb una ordre judicial i que l’adreça els l’hauria de donar per força.

Vaig telefonar a la Inspecció per demanar consell. Els meus superiors em van dir que jo era un funcionari i que estava obligat a col·laborar amb la policia en tot el que em demanessin. Em van deixar desolat i angoixat. M’obririen un expedient? Podria arribar a perdre la feina? Però una cosa tenia clara: jo no podia delatar un alumne, no podia fer-me còmplice de les possibles pallisses o tortures de comissaria.

Tan nerviós estava que a la tarda no vaig anar a l’institut. Era com si jo també fugís. Pensava que si no em trobaven no em podrien obligar. Però no van tornar. Una targeta perduda, recollida al carrer, no era una prova suficient per a una ordre de detenció.

D’episodis com aquest en tinc uns quants a la memòria. No era fàcil ser director d’institut en aquell temps.

Aquest article s’ha vist 267 vegades.

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Un comentari

  1. Joan, pot estar ben orgullos de la seva conducta. El felicito. aquest pais és ple de “petits” herois, però heois a la fí. Un cop més, gràcies a Pàgines Viscudes, i una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *