A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.
LLEGIR MÉS »Benvinguts !!
Aquest és un blog col·lectiu on gent gran d'arreu hi escriu històries pròpies per compartir vivències, coneixement i records. Hi voleu contribuir amb els vostres textos?
més de 4 anys de blog!
Ja hem publicat més de 170 articles. Gràcies a tots, redactors i lectors!
Compartim
Compartim imatges que ens expliquen la història o posem imatges a històries explicades.
Hi voleu participar?
Això es un espai web de lectura i escriptura compartides, que vol omplir la xarxa del la veu de l'experiència, la veu dels més grans.
Busquem redactors
Aquí busquem la veu de la gent gran que vulgui compartir la realitat quotidiana de les pròpies pàgines viscudes. I en fem pàgines web per que siguin llegides
Els garrofers del meu barri
Vaig néixer al barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles, fa molts anys era una mica poble. Tothom sortia a prendre la fresca al carrer quan feia calor. A prop de casa, hi havia una part amb molts garrofers i matolls que ningú no tallava. Quan plovia s'omplia de gent agafant cargols. Amb el meu germà i dos cosins, en fèiem un cubell ben ple, n'hi havia per tothom. També agafàvem garrofes fins omplir-ne un sac . N'hi havia de molt dolces, però com que no érem cavalls, agafàvem uns empatxos que feien anar de bòlit a les nostres mares.
LLEGIR MÉS »La butlla
La batalla de l’ou
Enterrament de la sardina
El dimecres de cendra, la mare ens comprava una sardina, la lligava amb un fil i la penjava amb una canya. Anàvem contens a un descampat, fèiem una cerimònia i enterraven la sardina. El dijous gras, era costum de fer una truita, anàvem a berenar a la muntanya tots el veïns. Per Setmana Santa, estava prohibit fer cinema i era costum visitar les esglésies amb una mantellina negra. A mi, m'indignava el gran dictador ''bajo palio'' , com si fos un Déu i cantar cada dia el Cara el Sol
LLEGIR MÉS »Dues vegades
Quan no teníem telèfon
Esclata la Guerra
La batalla de l’ou
De ja fa molt …
Quan vaig néixer, la llevadora va dir a la família que era un anunci de guerra. Ja més crescut, vaig saber que mentre em batejaven a la barcelonina plaça de la Bonanova, el meu oncle li va dir al meu pare : "mira si és important el teu fill que a fora estan tirant petards". Els petards, eren trets i tothom va sortir a corre-cuita de l'església.
LLEGIR MÉS »Records de la Guerra…
Paperets i serpentines
Els meus amics refugiats
Quan no teníem telèfon
La casa pairal
He hagut de tornar a la casa pairal on vaig néixer i passar els primers anys de la meva vida a Castellnou de Seana. És una casa senzilla com moltes de les típiques cases de pagès d'un poble del Pla d'Urgell, amb la seva entrada, on hi havia hagut els animals i el pou, el primer pis amb l'estufa de llenya i la cuina econòmica i les golfes on assecàvem pernils. Mentre remenava algun calaix i m'emmirallava en algun mirall picat , pensava en tot el que s'hi ha viscut dins de les quatre parets de qualsevol casa. Alegries i penes. Moltes preocupacions, molts projectes i més d'una frustració íntima i silenciosa. La vida de moltes generacions queda discretament guardada dins de les cases i oblidada lentament amb el temps que tot ho pot i ho esborra.
LLEGIR MÉS »Anar a arreplegar un nen.
Pallers cremats
El meu paisatge
Oficis desapareguts
La vinya del meu pare
Cases mig ensorrades
Anant d'excursió, es veuen cases mig ensorrades. Se'n veuen de tan velles que segur ja fa molts anys va caure el sostre ; les finestres sense cap vidre i la resta de la casa envaïda pels ocells. Els descendents dels qui hi van viure i , potser mai no sabran els afanys dels seus avant-passats per fer-ne una llar acollidora, ni els plans, projectes i petons d'aquells que en van gaudir amb il·lusió. Penso que aquelles cases mig ensorrades, són l'empremta que van deixant els que han fet el seu recorregut per la nostra terra.
LLEGIR MÉS »La bòbila
Llibres “sota taulell”
La Pelleria
Pallers cremats
La meva àvia, la lleteria i el català.
Oficis desapareguts
El nostre avi ensinistrava bous. L’avi comprava els bous joves al mercat del bestiar i els ensenyava a llaurar, a seguir la rasa tirant la regna del barbant i a saber fer la volta en arribar al cap del camp. Un cop ensinistrats, els venia pel doble més o menys del que els havia comprat. Per aquella època,
LLEGIR MÉS »El meu oncle Ramon
La Colònia
La bòbila
La meva àvia, la lleteria i el català.
Com vaig aprendre català
A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica. Vaig tenir la sort de que el meu mestre em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluís M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE.
LLEGIR MÉS »Els Almogàvers
Llibres “sota taulell”
Quan els llibres es planten
El meu paisatge
La papereta de la consulta
Solidaritat
La nena es va llevar alegre com la primavera per anar a l'escola. Aquell dia hi havia una nena nova a la seva classe, de la mateixa edat i anava amb cadira de rodes com la seva àvia. Les altres nenes es van quedar parades i ella s'hi va asseure al costat. A l'hora del pati baixaren amb ascensor. Allà varen començar els problemes, els problemes de les barreres arquitectòniques. Sense pensar-ho massa se'n va anar a trobar la directora i li va explicar el problema. Quan va arribar a casa, no podia deixar-hi de pensar. Si el moliner pot dirigir i vigilar el curs del riu, jo també puc lluitar perquè tots tinguem els mateixos drets. Fora barreres! Hi va dedicar la vida i la amistat amb Andrea encara dura.
LLEGIR MÉS »La Guerra
A la Universitat amb corbata
El tren del record
Fi de curs
El meu amic Villar
El refugi de Céllecs
Un grup d'amics ens trobàvem sovint en un refugi de muntanya al bosc de Céllecs. Una parella amb oposicions a maridar, hi va voler anar a passar un cap de setmana. A ella, la mare no li deixava anar si no li prometia que hi aniria algú més i em van demanar a mi, si hi volia anar . El divendres al vespre havent plegat de la feina, vaig emprendre el viatge amb el meu dos cavalls cap a Céllecs. A mig camí ja gairebé era fosc, una parella de policies em para: Segueixi amb les llums apagades i no faci res estrany que la seguim.
LLEGIR MÉS »Esclata la Guerra
Riells
Anar de “veraneig”
El Calderí
Fa molts anys…
Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »Alguns records de la mili a Castillejos
De quan fèiem la mili
L’ase que no volia sirgar
El tren em va deixar a l’estació i dos cunyats em van venir a cercar. Per evitar que em cansés caminant van portar un burro. Sobre aquell llom sedós s’hi anava molt bé i jo em sentia com la mare de Déu del pessebre. Era negra nit, el burro i jo, i un cunyat tirant de les orelles del ruc i l’altre agafant-li la cua com a guia. Tot anà molt be, fins que varem haver de passar un petit riu. Es va generar un gran aldarull. Varem acabar tots a l’aigua...
LLEGIR MÉS »Un gall de ferro
El meu oncle Ramon
Fotografia del Popi
El meu gat Tito
La Minuta
Esperar
La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l'esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d'aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot.
LLEGIR MÉS »Vivències d’acampada
Les pors d’un nen
Anar de “veraneig”
Un cop passada la postguerra era molt ben vist "veranejar". Famílies de Barcelona venien a Ocata, a passar l'estiu i el 23 d'Agost per Santa Rosa es feia una gran festa al Casino. A principis dels 50 mon pare es va sentir rumbós i aventurer i va decidir que passaríem uns dies a Blanes al costat de la platja, varem agafar l'autocar de línia i vam improvisar una tenda. Quina delícia, no hi havia ningú més en tota la pineda i la platja per nosaltres sols!!
LLEGIR MÉS »La nit de Sant Llorenç
Les vacances dels anys 40
La noia de la finestra
Rememoració
Les anxoves
La meva pedra
A Sant Cugat hi havia una clínica molt fantasma. Quinze dies de dejuni, només tisanes, el segon dia començo a orinar fang. Em diuen que són les pedres que es desfan. Estava molt dèbil. Sentia el meu cos com si es buidés. M’estiro i vaig veure un túnel, una gran resplendor al fons i vaig tenir una dolça sensació. Em van retornar. El dolor va desaparèixer. Quan arribi el dia de volar al Més Enllà, no sentiré la mateixa dolçor ...
LLEGIR MÉS »Sr. Roger Grau, una lliçó de vida
Una porta que s’obrí al món
Ara que tinc 80 anys
Solidaritat