Inici » Pàgines d'estiu » Riells

Riells

Tot d’una he recordat els dies feliços que passàvem a Riells, quan els meus fills eren petits.
Amb una bona amiga, que també tenia els fills petits, varem llogar una masia al poble. Jo tenia un siscents de color verd, m’agradava recórrer els voltants , descobrir tot els racons bonics que l’envoltaven. De bon mati, preparàvem el dinar, per si trobàvem alguna cosa que ens agradava, poder passar el dia sense tenir presa pel dinar. Varem descobrir un poble abandonat, des d’on hi havia unes vistes meravelloses,  prats verds semblants  a un tapís florejat de flors de tots colors, al fons, les majestuoses crestes de les muntanyes de Montserrat, s’alçaven tot mirant el cel d’un blau lluminós.

De retorn cap a casa vaig descobrir un llac. El camí era bastant  difícil, mes jo, tafanera,  vaig voler  arribar-hi. Amb el cotxe no s’hi podia anar i  el vaig deixar a una esplanada. Faltava poc, era un camí  estret, caminarem,  i tot d’una casi a arran de peus, es va estendre una petita platja, rodejada de rocams,  l’aigua  color verdós,  lluïa resplendent amb el sol lluminós que l’acaronava. Estava farcit d’algues!… Feia una mica de basarda, però més al fons, hi nedaven algunes persones  i hi havia peixets petits.  Varem preguntar com es que existia el llac. Explicaren que l’aigua naixia del fons,  que feia molts anys existia una fabrica de tenyir, que no era perillós, el senyal era que hi vivien peixos…

Varem comprar una barca inflable  i molts dies era la nostre distracció, allà passarem hores, feliços. Jo el principi em feia una mica de respecte, més vaig atrevir-me a nedar fins l’altre extrem. Era meravellós!  Les algues em feien pessigolles per les cames, cosa que el principi em disgustava. Els nens s’enfilaven a sobre un pont, i es tiraven de cap al l’aigua fent gran xerinola.  Era gratificant veure’ls tant feliços!

Són records  que mai es podran reproduir, varen passar.. Ara quan hi penso, no sé com vaig ser tan atrevida. Ara, em costa molt acceptar la meva poca mobilitat. Més tinc la capacitat de tenir el cor jove i puc gaudir de no deixar de somniar…

Sobre Mercè Cardona

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *