Inici » Pàgines d'ara » Retrobament

Retrobament

Telèfon, ric, una veu que traspassa el fil, diu: — Qui sóc? M’era coneguda, més no recordava de què. — Sóc la Maria de Viladecans.

Deu meu! Feia molt de temps que havíem perdut el contacte i no hi havia  manera de trobar-la.

Ens varem conèixer quan teníem 13 anys, a la clínica ‘Cunitas blancas’. A totes dues ens operaven de les cames, “ poliomielitis” . Ens varem fer íntimes amigues  i durant molts anys va ser una bella amistat. Ens visitàvem sovint, o venia ella a Barcelona o hi anava jo. Passàvem dies meravellosos…

En aquells temps es celebrava cada anys les festes del carrer, ella no hi faltava, passàvem  uns dies juntes i alegres. Recordo que al final de la festa sempre tocaven el vals de les veles i enceníem espelmetes; ella ballava contenta, jo no ho podia fer, però gaudia  mirant-los.

També recordo que venia la meva mare i el meu germà i la seva mare sempre ens obsequiava amb un dinar, conills amb cargols, doncs al meu germà li agradaven molt. Anàvem a la urbanització “Alba Rosa” que era un lloc molt bonic.

Va passar el temps, les dues en varem casar i com es natural ens reuníem amb els  fills i els companys respectius, teníem una amistat d’aquelles que quasi no se’n troben…

No recordo com va ser que varem perdre el contacte, el cas és que per més que indagava, ningú em sabia dir on carai era.

Ara, per una casualitat,  el seu fill em va trobar per Internet i ens hem retrobat amb una gran alegria. Diuen que les casualitats no existeixen,  que les coses no passen  perquè si…

El cas és que la meva neta Valeria, està estudiant a Barcelona i viu a Viladecans i són veïns. Quines voltes dóna la vida!

Tinc moltes ganes de visitar-la i passar uns dies juntes. M’ he d’esperar que  vingui el bon temps,  a mi el fred no m’agrada, sóc com els llangardaixos necessito l’escalforeta del sol.

Si  les dues encara estem voltant per aquest planeta, a la primavera hi aniré i passarem juntes uns dies, recordant els bells temps de la nostre joventut. Serà gratificant.

Sobre Mercè Cardona

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *