Records

Imatges del passat remot em glopegen dintre meu.

La meva llar era una casa d’aquestes antigues, una entrada, el menjador, la cuina, i un pati amb una gran parra on cada any recollíem raïm, era mol bo, i hi havia un pou  d’on trèiem l’aigua i a més a més hi guardàvem el menjar dintre duna galleda, doncs en aquells temps no teníem nevera.

A la part de dalt hi teniem les habitacions  i una fantàstica galeria, on jo m’hi passava hores i més hores, somniant truites i prenent el sol que sempre m’ha fascinat la seva carícia sobre el meu cos…

Amb el meu germà moltes vagades ens estiràvem sobre el llit mirant el sostre, que estava farcit de ratlles  d’ombres,  i jugaven a veure coses,  ell sempre  s’imaginava figures que segons ell,  semblaven un lleó, un elefant, un núvol o un gat. Jo, per més que mirés, sempre veia ocells volant buscant  la llibertat.

I encara ara, desprès de moltes primaveres sobre el meu ésser, els segueixo veient. Més mai he pogut volar si no és amb la imaginació.

Però un dia no molt llunyà ho aconseguiré. Volaré lliurement, serè lliure i no hauré de saltar cap barrera, com he hagut de fer en aquest planeta que m’ha tocat viure…

I em pregunto,  per què jo?

No tinc resposta!

Aquest article s’ha vist 34 vegades.

Sobre Mercè Cardona

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *