Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Quan el general Yagüe, conegut com el carnisser de Badajoz, va arribar a Barcelona al capdavant de les tropes franquistes el 1939, jo només tenia tres anys però com molts infants ja havíem patit les conseqüències d’una guerra. Havíem anat a viure al barri de Gràcia amb els avis i les tietes, doncs la nostra vivenda va quedar molt malmesa a conseqüència de la bomba que va caure dues cases més amunt. La mare, en agafar-nos al meu germà i a mi i ficar-nos sota la taula del menjador, ens havia salvat d’una de bona…
Només em queden records emboirats d’aquell temps, però les tietes em deien que mentre vaig estar a casa els avis, només volia dormir si la llum era encesa i quan enderrocaven les cases que les bombes van deixar quasi en runa i feien molt soroll, jo m’amagava sota la taula del menjador.
El que ja recordo del tot, era quan ja havíem tornat a casa nostra, on encara hi havien moltes esquerdes però sense perill. L’àvia, dona sàvia, em va portar uns caramels, dient-me que a més a més de ser molt bons, feien oblidar la por a la foscor i els sorolls.
La mare, deia que mai més no vaig voler el llum encès ni tampoc em vaig tornar a ficar sota la taula.
També vaig entendre perquè molts veïns se’n van anar. D’altres van ser detinguts, com el Ferran. El dia que vaig veure la meva mare amb la del Ferran abraçades plorant, vaig comprendre que el Ferran ja no tornaria mai més… El “carnisser de Badajoz” i el franquisme, havien guanyat.
