La preparació prèvia
Els estudiants podíem fer la mili pel sistema de les “Mílicias Universitarias”. Figurava que destorbava menys els estudis però era també un pal passar dos estius segrestat dalt d’una muntanya al campament de Castillejos (Tarragona) dormint en una tenda amb 11 companys i obeint instruccions absurdes. I després, quan acabaves la carrera, encara haver de fer 6 mesos de servei, com alferes o sergent, a qualsevol lloc d’Espanya, on no podies incorporar-t’hi de seguida, sinó quan et tocava, generalment al cap de mig any. Però, com que en sorties amb galons de sergent o estrella d’alferes, per a ser admès a “Milicias” havies de passar un control polític.Recordo que abans d’anar-hi, entre altres tràmits i papers, vaig haver de presentar-me al quarter de la Guàrdia Civil del carrer Sant Pau de Barcelona per demanar un aval, certificat o informació –no recordo com se’n deia- del meu comportament “político-social”. Un dels papers que havia d’omplir preguntava: “Actuación durante el Glorioso Alzamiento Nacional”, que és com s’anomenava la Guerra Civil. Vaig posar-hi: “Yo solo tenia tres años” . Uns dies després van passar dos guàrdies civils de paisà a fer preguntes als veïns de casa. Com que aquests em tenien per bon noi i , sobre tot, com que no m’havien agafat mai el carnet en manifestacions universitàries, vaig ser admès a Milícies.
El paisatge
Era l’única cosa bona de Castillejos. Hi havíem arribat gairebé de nit i, quan el toc de “diana” ens va treure de la tenda per anar cuita-corrents a formar, em va impactar veure allà davant la serra del Montsant tenyida de vermell pel sol ixent. També m’impressionava quan a la posta del sol, seguint un ritus militar, la trompeta tocava “oración” i havíem de restar durant uns minuts drets, quiets i en silenci contemplant com el sol s’amagava darrera el Montsant.
El campament estava en una ampla zona plana però dalt d’una muntanya propera a la costa. Si a un costat veies sempre el Montsant, semblant al Montserrat, a l’altre, caminant pocs metres, veies el mar i un gran tros de costa des de Tarragona fins al delta de l’Ebre. Algunes tardes, després de pondre’s el sol, arribava la boira que pujava del mar. A mig pujar, veure el blanc mar de boira baixa era impressionant. També ho era la immensitat dels cels estrellats que vaig contemplar alguna nit estant de guàrdia.
L’Alfonso Comín i el “cura castrense”
Vaig compartir els campaments de Castillejos amb l’Alfonso Comín que després va ser famós pel seu compromís polític clandestí i les seves moltes publicacions en l’orbita dels “catòlics marxistes” (Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia).
Jo el recordo com un xicot prim, nerviós i llest. No compartíem tenda, ell estava a la tenda dels enginyers i jo a la dels químics.
Aleshores ell era estudiant d’enginyeria industrial però segurament ja deuria haver començat a militar en algun partit perquè sé que la seva militància el va dur a passar per quasi tots els partits clandestins d’aquella època: Frente de Liberación Popular (FLP), Front Obrer de Catalunya (FOC), Organización Comunista de Espanya–Bandera Roja (OCE-BR) i Bandera Roja de Catalunya (BRC). I que després s’integrà en el PSUC. També sé que va publicar llibres en els que gran part de la seva anàlisi sociològica la dedica al poble andalús, molt especialment als andalusos immigrats a Barcelona, i que el 1973 creà el moviment Cristians pel Socialisme. Però quan el 1980, ja en democràcia, va ser elegit diputat pel PSUC al Parlament de Catalunya, no va poder prendre possessió de l’escó, aquell mateix any morí d’un càncer als 47 anys. A Barcelona li han dedicat una plaça i existeix en memòria seva la Fundació Alfonso Comín.
Però el que recordo més d’en Comín són les discussions amb el “cura castrense”. Un dia a la setmana teníem classe de religió. Venia a dar-la un capellà que pertanyia a l’exèrcit, amb graduació militar i tot. Com ja es pot suposar era d’un carquisme absolut, però volia fer el simpàtic. Al final del seu rotllo volia fer diàleg i aleshores en Comín amb la seva dialèctica afilada se’l menjava de viu en viu tocant temes socials i el paper de les jerarquies franquistes de l’església. No cal dir que això ens divertia molt.
Ara de vegades veig a la tele el seu fill, en Toni Comín, que me’l recorda molt. Va ser del PSC, va ser elegit diputat en dues legislatures, però el 2014 va deixar el partit per incompliment del programa electoral en el tema del dret a decidir. És un dels impulsors del moviment Catalunya, Socialisme i Llibertat.
La tragèdia
Es va produir l’any 1956 en un dia de pluja de finals d’agost. Com que plovia no hi va haver classes ni instrucció i nosaltres, els d’artilleria antiaèrea, ens vam quedar a la tenda. Però es veu que al comandant això no li agradava i els d’artilleria de campanya van haver de sortir a passejar els canons sota la pluja. Els camins eren de terra que amb la pluja s’havia estovat. Un gros canó, conduit per una mena de tractor, va lliscar per un terraplè arrossegant i aixafant el tractor amb els 8 nois que hi anaven. Tots van quedar lesionats i un, Santiago Arizón, va morir. La notícia va córrer per les tendes. Recordo l’absolut i emocionant silenci que les prop de 4000 persones vam mantenir al menjador a l’hora del sopar.
En els diaris solament va aparèixer una petita columna parlant d’un accident fortuït al campament de Castillejos amb una víctima mortal. Ni tan sols citaven el nom del noi mort, causant així un ensurt a les nostres famílies.
Arxiu personal de Joan Serrat Montfort
Bona tarda,
Hem dic Kilian i sóc alumne de la Universitat Rovira i Virgili, concretament, de l’ensenyament en matèria de Turisme. Voldria posar-me en contacte personalment amb vostè, ja que estic desenvolupant el meu Treball de Final de Grau sobre el territori dels Castillejos. En aquest sentit, qualsevol tipus d’informació hem seria de gran utilitat.
Moltes Gràcies.
Salutacions,
Kilian Estivill Ribé