Records de 1948

Plovia molt, el mestre ens va dir que millor anar fora del cementiri a resguard de la pluja junt amb la resta de la classe, però en Martí, en Sales i jo, ens varem quedar a veure com enterraven en Xavi Garcia, el nostre company; els altres, no eren tan amics seus com nosaltres.

Em sentia xop, la roba mullada, i les espardenyes mitjons… De sobte, vaig sentir un sobresalt, però en mirar-nos els tres, varem adonar-nos que l’aigua de pluja no és salada, s’havia barrejat amb les nostres llàgrimes en veure la caixa blanca on hi havia en Xavi. Tenia només dotze anys, com nosaltres.

Potser en aquell moment, vam saber que ja no era possible dur a terme els nostres projectes infantils de fer “justícia”. En Xavi ens havia dit: “quan ja tinguem pèls a la barba, buscarem què en va ser del pare d’en Martí i el venjarem”.

El pare d’en Martí, se’l van endur els nacionals i ja mai més el van veure ni saber res d’ell.

En poc temps, tot es va anar esvaint… La mare d’en Martí, es va casar amb un funcionari que va ser traslladat no sé on; en Sales, va canviar de barri i escola i ja no ens varem veure mai més.

I el pare d’en Martí, oblidat, com molts. Una època molt dura i de molta por…

[google_analytics_views]Aquest article s’ha vist **count** vegades.[/google_analytics_views]

Sobre Miquel Pubill

M´agrada escriure el que em passa pel cap... dibuixar, pintar...

2 comentaris

  1. Aquest bocinets que he llegit està molt bé,
    jo tenia 8anys però recordo molt poc de la gerra sols el que esplicaban a la taula…..

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.