Records…

Als tres anys, la meva mare va morir i em vaig quedar amb la meva àvia atès que el meu pare estava a Pamplona treballant amb un soci en una ortopèdia.

Sent el meu pare un simple viatjant, es va trobar  en un tiroteig entre vermells i nacionals, entre Villamayor i Zaragoza. Jo tenia solament onze anys i em va arribar una carta perquè anés a “Sangre Cristo”, lloc de dipòsit de cossos no identificats.

Allí hi vaig veure de tot… però no hi havia el meu pare. El meu pare va quedar com un “desaparegut” de la Guerra. D’ell recordo que era molt maco encara que reconec que una mica  egoista ja que solament rebia d’ell una joguina quan venia a veure’m…

El més curiós i escruixidor és que la meva àvia no va perdre solament al meu pare. Un altre dels seus fills  “va desaparèixer” de forma similar a l’Àfrica, així que es va trobar  amb tan sols quatre dels seus sis fills.

Als quinze anys vaig venir a Barcelona amb la meva tia paterna on vaig aprendre a ser perruquera.

Vaig patir força  la convivència amb ells, però em quedo amb que gràcies allí on estava, vaig conèixer al meu futur marit.

El meu futur marit, treballava a l’ebenisteria de sota la perruqueria on  jo estava i amb 31 anys tots dos, ens casem i he tingut el millor marit que es pot tenir, com n’hi ha pocs,  i amb qui vaig portar al món a dues  filles precioses. Per desgràcia, ara ha fet un any que va perir, però el seu record el tinc molt present i encara vesso llàgrimes per ell.