Un record trist

En les nostres pàgines de la vida  consten records alegres però també de tristos. Avui n’explicaré un de molt trist per a mi. En síntesi, és el del meu primer trobament  amb la mort, i amb la mort d’algú molt proper: la del meu cosí Piol,  d’onze anys, quan jo en tenia nou.

Jugàvem sempre tots quatre: la meva germana i jo mateixa amb els dos cosins de la nostra edat. Ens avenien molt i ens ho passàvem molt bé a casa nostra o a casa d’ells.

Però en Piol, el gran dels dos cosins es va posar malalt i ja no venia amb el seu germà a jugar amb nosaltres.

Jo el  recordo sempre ben clenxinat amb fixador i l’admirava perquè  sabia que era molt bon estudiant i intel·ligent: tothom ho deia.

La mare ens va dir que havia agafat  el tifus. I vam saber que empitjorava i que no se’n sortiria.  I un dia ens digué que  volia acompanyar-nos a veure’l al seu llit de malalt. I el que recordo és la impressió que vaig tenir en veure com tenia el ventre d’inflat, com els llençols feien una muntanyeta considerable sobre el seu cos malalt.

Al cap de poc vam saber que s’havia mort. I recordo la pena que vaig tenir, com també la pena que em feia la seva mare, la meva tia, vestida tota  de negra i el seu pare, que era metge, i que tothom comentava que estava doblament trist, com a metge per no haver-li sabut salvar la vida, i com a pare.

Avui dia ningú es mor d’aquesta malaltia. Llavors sí, fa uns setanta anys.  Val la pena que la ciència mèdica progressi per a salvar més vides.

Aquest article s’ha vist 41 vegades.

Sobre Mª Àngels Manén i Folch

Em dic Maria Àngels Manén i Folch, tinc 75 anys, sóc mestra jubilada i he publicat 4 llibres (2 d'assaig, un de contes i una traducció del francès). M'he dedicat també a una papereria- llibreria durant 14 anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *