Quan sentir música era una festa

Sempre que vaig a Els Prats de Rei, el poblet on de petit –per la dècada del 40- hi havia fet llargues estades amb l’àvia, em fa gràcia retrobar-hi encara els mobles d’aquella antiga casa –Cal Metge Vell-, sobre tot el piano del menjador. Veure’l em porta molts records. Potser amb aquell vell piano vaig descobrir de petit la música, l’emoció que pot produir escoltar música.

Ara fa riure explicar-ho perquè la música forma part de la nostra vida habitual. És present al metro, a les sales d’espera dels metges, als celoberts de les cases de veïns i a tot arreu. La tenim al nostre abast en tocadiscos, ràdios, teles, ordinadors, mòbils… i acompanya totes les escenes de pel·lícules i serials que mirem.

Però no sempre ha estat així. Quan jo era petit sentir música era un esdeveniment joiós. A casa, a Barcelona, no teníem ràdio ni gramola i a Prats del Rei no en tenia ningú. Tot i que penso que va ser en aquest poble on la vaig descobrir, que l’alegria que sentia els dies de la festa major era deguda a la música que l’acompanyava.

Començava a la vigília amb el repic alegre i musical de les campanes que durava molta estona. Després, al vespre, el concert a la plaça Major il·luminada, amb tota la gent dreta i els nens a primera fila escoltant els músics. Recordo que el so estrident dels “passos dobles” o de les “zarzuelas” ressonant en el silenci dels carrers foscos que envoltaven la plaça, sota un cel negre farcit d’estrelles, em produïa una agradable emoció.

I l’endemà els músics actuant a l’església, a l’ofici, a la processó i al Local en el concert-vermut omplien el poble d’alegria.
I a la tarda i vespre al ball del Local, on hi anava tot el poble, més que per ballar –això solament ho feia el jovent solter-, per l’alegria de veure i sentir els músics i “l’animadora” que portaven.

I aleshores m’agradava escapar-me de la família i sortir a un balconet al darrera del Local i allà, sol en la negror de la nit, escoltar la música enfrontant-me a la majestat del cel estrellat que en aquella època sense contaminació lumínica era impressionant.

Però l’alegria de la música durava solament els dos o tres dies de la festa major. Després restava el poble en un silenci trencat solament pels xiscles de les orenetes, la marinada movent les persianes, algun lladruc, algun bram d’ase, els carros a la sortida i posta del sol, el majestuós so de les campanes quan tocaven “oració” i el monòton cant dels grills a la nit.

Però a casa, a Cal Metge Vell, hi havia el piano i quan venia la meva tieta Paquita, que era jove, estudiant de l’Institut Escola i que el sabia tocar, se m’obria un món màgic. No m’hauria cansat mai d’escoltar la seva música. Hi vaig aprendre cançons infantils que encara recordo. I també cançons populars i patriòtiques, com “La Santa Espina”, “El cant de la senyera” i “El cant del poble”.

I precisament ara, amb les situacions que hem viscut i encara vivim a Catalunya, em venen a la memòria les paraules del “El cant del poble”, que començava així:

Glòria catalans cantem,
cantem amb l’ànima!
Un crit,una sola veu,
visca la Pàtria!
La nostra terra és redimida,
el gran moment ja és arribat,
fora els ultratges, lluny la mentida,
ningú ens prendrà
la nostra llibertat!