Inici » Pàgines de la Guerra » Quan no teníem telèfon

Quan no teníem telèfon

telèfon anticEn aquest nostre temps de mòbils i tauletes a totes les mans i de WhatsApp, Facebook, Twitter, etc, deu resultar difícil als joves i nens imaginar aquella època en la que la majoria de les persones no teníem telèfon. N’hi havia a les indústries i botigues i al despatx de metges i advocats però no n’hi havia a la majoria de les cases. No cal dir que els mòbils no s’havien inventat.

Quan havíem de telefonar –ho fèiem poques vegades i sols per motius importants- anàvem a “la telefònica” si vivíem en una població gran, o, si vivíem en un poble, a la “centraleta” a cura d’una família.

Deixeu-me evocar dues situacions, dues pàgines viscudes, d’aquells temps sense telèfons:

1938. Guerra Civil. Els Prats de Rei.

Tenia cinc anys. Per protegir-me de la fam i dels bombardeigs de Barcelona el pare m’havia portat a aquell poblet amb l’àvia i m’enyorava.
Recordo la il·lusió que em feia quan de tant en tant, potser cada setmana o cada dues, passava l’home de la “centraleta” dient: “Teniu avís de conferència de Barcelona aquesta tarda a les cinc”.

Quin delit durant l’espera que de vegades era molt llarga. Si des de centraleta es reclamava contestaven: “Hay demora” . No sabia que volia dir la paraula demora però la trobava odiosa.

Per fi sonava el timbre, era la conferència. L’àvia, després de saber com estaven, em passava el telèfon. Quina il·lusió sentir la veu del pare i la mare que sempre em preguntaven si feia bondat i jo no sabia què contestar, em quedava tallat i la conferència només durava tres minuts.

I recordo també l’angúnia de l’àvia aquells dies del gener del 39 quan vam quedar incomunicats. Al poble ja hi havien entrat els “nacionals” però a Barcelona encara no i tothom deia que hi hauria molta resistència i molts bombardeigs i morts. I l’alegria el dia que, després d’un avís de conferència, el pare ens va dir que estaven bé.

1968. Onda.

Vivíem, la Montse i jo, en aquella població i esperàvem el segon fill. No teníem telèfon i encara no hi havia cabines, solament telèfons de “fitxa” en alguns bars. Quan telefonàvem a la família solíem anar a “la telefònica”.

Recordo l’angúnia que vam passar el dia del part. Els dolors es van presentar a la matinada i semblava que anava ràpid però el metge i la clínica on l’havien d’atendre era a Castelló de la Plana, la ciutat propera. Com avisar-los si a aquella hora “la telefònica”, els bars, tot estava tancat?

Se’m va acudir anar a la caserna dels municipals on hi hauria algú de guàrdia. Vaig poder telefonar a la clínica, al metge i a la llevadora i després, amb el 2CV a tota marxa, arribar a temps a la clínica, portant també la llevadora que vivia a Onda. Tot va anar bé.

Recordant ara tot això penso que aleshores, malgrat no fer servir el telèfon, no estàvem tan incomunicats com es pugui pensar. Ens trobàvem, parlàvem molt. Recordo les llargues converses que tenia de jove amb els companys en un bar, en els claustres de la Universitat, parlant de política, de filosofia, de religió… I també perquè fèiem servir molt un potent mitja de comunicació que ara no està de moda: les cartes. Recordo les cartes que ens escrivíem la Montse i jo en els llargs mesos de separació per culpa de les oposicions, primer meves i després d’’ella, a Madrid. Com anava cada dia a Correus a tirar la meva carta perquè arribés més ràpid i com vigilava la bústia de la pensió per si arribava la d’ella. És que amb les cartes més que notícies es transmeten sentiments.

Aquest article s’ha vist  106 vegades.

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Un comentari

  1. A casa meva (vaig nèixer el 1940) només la porteria tenia un sol telèfon de paret per a tota l’escala de sis pisos amb quatre habitatges per pis. Quan rebíem una trucada, els porters tenien un codi especial per fer-ho saber tocant el timbre i calia baixar l’escala molt depressa.El problema era saber per qui dels quatre era la trucada. A vegades ens enteníem a crits parlant pel forat de l’ascensor. Un any després de la mort del pare, probablement en 1956, vam rebre la carta de la Telefònica anunciant que ens havien concedit una línia al pis. Per nosaltres tot sols! Quina vida tan bona sota el franquisme

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *