Passejant amb l’àvia per Google Street View

Escrit extret del lloc web: (El núvol, el digital de cultura , publicat per Anna Codina de Betes i Clicks. el dia 1.11.2012. Enllaç original : http://www.nuvol.com/noticies/passejant-amb-lavia-per-google-street-view/

Passejant amb l'àvia per Google Street View La meva àvia ha complert els 90 anys aquest passat mes de juny i, en paraules seves, “es troba perfectament”. Es cansa una mica traginant per la cuina i si no para de plovisquejar a Bilbao, on viu, ja li fa més mandra sortir de casa (abans una mica de txirimiri no l’aturava per a res). He passat un cap de setmana a casa seva i, a banda de prendre nota d’algun dels seus trucs a la cuina (avui torno amb els secrets de la seva “merluza frita”), hem aprofitat per xerrar sobre la seva vida. Bé, ella parlava i treia caixes de fotografies i papers, i jo, preguntava pels detalls i l’escoltava.

Un episodi força interessant i que sempre m’ha cridat l’atenció, és la seva versió personal d’aquell juliol del 1936. L’àvia tenia 14 anys i vivia a Bilbao però en els darrers anys la seva família llogava una casa per a passar els estius en un poble d’Àlaba, Puentelarrá, distingit per un pont sobre l’Ebre i pel fet que a l’altra banda del riu hi comença la província de Burgos. L’any 36, aquell “estiueig” va durar catorze mesos: quan Vitòria i la majoria de la província d’Àlaba va quedar sota el control de les tropes franquistes des d’un primer moment, evitant les zones de combat, no van poder tornar a casa fins al setembre de l’any següent, després que Bilbao caigués al juny del 37.

La història d’aquelles vacances interrompudes és la de tantes altres, però també la seva particular. Acompanyant-les a ella i la seva germana bessona, hi havia convidades uns dies dues companyes d’escola que van passar més d’un any sense veure ni saber res de les seves famílies. Una d’aquelles amigues va acabar casant-se amb el germà de l’àvia, en una història probable de pèrdua d’innocència i amors adolescents que de ben segur donaria per un guió (més o menys) original sobre el conflicte. Un més de tants.

Jo vaig néixer exactament 61 anys més tard que la meva àvia (ni un dia més, ni un dia menys), i els temps han canviat tant que el que va irrompre en la meva vida quan tenia 14 anys no va ser (per sort) una guerra, sinó un tipus ben diferent de revolució: a casa va arribar el nostre primer mòdem i amb ell, Internet. Netscape, cerques a Altavista, la meva primera pàgina a Geocities i desconnecta’t que hem de fer una trucada. Fins arribar a avui, Google, iOS, la web 2.0 i el blog que escric sobres noves tecnologies, Betes i clicks.

L’àvia va treballar d’infermera en un laboratori durant diversos anys fins a jubilar-se el 1987. Afirma que fins aquell moment, malgrat s’anaven renovant els aparells que feien les analítiques, a l’ambulatori no s’utilitzaven ordinadors (els informes s’escrivien a mà). No és que no sàpiga fer un tweet o una cerca a Google, és que no ha fet servir un ratolí en la seva vida. Amb tot això, us podeu imaginar que explicar-li a què em dedico no és fàcil del tot.

Després del repàs històric del migdia, al vespre la que em feia preguntes era ella. Amb l’ordinador a la falda li he explicat com he pogut què és Twitter i què li deien aquests desconeguts als que jo havia explicat que ens ho estàvem mirant juntes. Li he ensenyat els perfils de Facebook de la família i amics meus que coneix. Hem mirat vídeos a YouTube i hem fet alguna cerca per la Wikipedia. Llavors hi he pensat: “Abuela, vamos a Puentelarrá!”.

Efectivament, fent una cerca als mapes trobem el punt exacte d’aquell pont sobre l’Ebre, ara inutilitzat perquè n’han construït un de nou per on passa la carretera. I el ninotet groc de Google Street View passeja per on la meva àvia no passava des de fa 70 anys. La casa on ells estiuejaven encara hi és, hi feien reformes el dia que circulava el cotxe de Google. Les cases de la majoria dels seus amics d’aquell temps també són reconeixibles, hem “caminat” a cop de clic pel carrer principal mentre ella recordava qui vivia on, on eren els estables, l’església, el molí, la botiga de queviures i la parada del cotxe de línia.

Per un moment hem ajuntat el seu món i el meu i ha estat, en paraules seves que jo no puc més que corroborar, “maravilloso”. Ens ho hem passat pipa i hem anat a dormir contentes i esgotades, malgrat no haver sortit de casa en tot el dia.

  

Sobre Hemeroteca

Amb aquest usuari la redacció del Pàgines viscudes difon pàgines viscudes que apareixen a la nostra literatura, premsa o web. Si ens en voleu suggerir alguna, poseu-vos en contacte amb nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.