Pallers cremats

PallerAntigament el nostre barri estava voltat de cases de pagès. Vull dir cases que vivien de la terra i de tot el que en ella s’hi podia cultivar per menjar i fer negoci amb el que els podia restar. Casa nostra estava rodejada de moltes d’elles. Darrera nostre hi havia cal Caseta. Al costat cal Basora. Al davant ca na Florentina. A l’altre costat a cal Vigatà i a cal Sans. Aquestes cases solien tenir força a prop els pallers. Un paller, (ara ja no se’n veuen) era una espècie de muntanya que el pagès formava amb la palla que li sobrava, després d’haver-ne batut el blat, tret el gra i recollit.

El solien col·locar el més a prop possible de la casa, doncs la palla els servia de jaç per al bestiar. D’aquesta manera no havien de caminar massa per cercar les vitualles necessàries de cada dia per l’atenció als animals.

Doncs hi va haver una temporada esgarrifosa. Malfactors que a les nits es dedicaven a encendre els pallers. Ja podeu imaginar quan el so d’algun cotxe que sortia al carrer cridant: “Foc a tal casa!!!” La solidaritat que els veïns portaven a la sang, tot seguit ja era flor de pell i tothom s’abocava a ajudar a apagar el foc.

Recordo que jo era una nena i em moria de por, quan a casa el pare s’alçava del llit, i mig vestit se n’anava a apagar foc. Feien una cadena amb galledes i des del pou d’aigua més proper, paraven com podien el gran foc evitant el perill de que els arribés a penetrar a les vivendes.

Fou un temps d’incertesa. Es deia que erren accions polítiques, que interessos amagats… tantes coses, però el que si va ser cert durant un temps, que la gent del poble que tenia masies van passar una temporada molt dolenta.

Ara aquest perill ja no hi és. No hi ha cases de pagès, ni pallers, ni mala gent que els encengui. Ara hi ha prou pau per poder hom anar-se’n a dormir sense l’angoixa de pensar: A qui tocarà ajudar aquesta nit?

Potser caldria agrair que ara les coses no siguin com abans, però es bo recordar-les i pensar que no sempre Mollet ha estat una bassa d’oli.

Article original, publicat al blog personal de l’autora.
Gràcies Júlia per compartir-lo al nostre blog 

Sobre Júlia Martínez

(1923-2017 Era resident a Mollet)Sóc la Júlia Martínez i Mundet, que acaba de acomplir els 90 anys, visc a Mollet i ja fa 30 anys que gaudeixo de la meva ben merescuda jubilació. Vaig treballar 41 anys com a oficinista en una empresa de curtició de pell per a calçat de Mollet. Soc minusvàlida en grau alt, però això no ha estat mai impediment per a fer de la meva avida un goig diari. Dels anys 60 als 90, vaig formar part de la Fraternitat cristiana de malalts i minusvàlids de Barcelona i comarques. Ara reparteixo el meu temps en fer jerseis de mitja, ganxet, punt de creu, puntes a coixí, l'ordinador...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *