Inici » Pàgines d'ara » Nit de Sant Joan

Nit de Sant Joan

En els meus temps, fa bastants anys, la nit de Sant Joan era per nosaltres la festa més divertida. Tot l’any recollíem llenya, coses velles, de tot,  per fer una gran foguera; era la nit màgica. Érem feliços, esperaven el mantell de la nit per encendre els focs que ja estàvem preparats. Tots els carres s’il·luminaven, les flames ballaven frenètiques al so del vent, nosaltres saltàvem al voltant de la fogonada, ballaven, corríem, cantàvem joiosos, érem feliços…

És la nit mes curta, més a nosaltres ens semblava llarga, perquè desitjàvem veure el nostre astre Sol davant de la profunditat del mar insondable. Sí, era una tradició que casi ningú es perdia, ens posaven asseguts davant de les ones per contemplar com a poc a poc, una gran bola roja anava enfilant cap el firmament  naixent un nou dia, quasi sempre resplendent. Esmorzaven i, a l’aigua s’ha dit!.

Amb el pas del temps, es varen prohibir les fogueres, la joventut es va decantar cap una altre diversió mes malsana, begudes, drogues, gamberrisme. Ara tot és diferent, no saben divertir-se si no estan col·locats —per sort no tots—.

A nosaltres ens va tocar passar una terrible Guerra i una dictadura injustificable. Tot va passar. Va venir l’abundància, tots volíem més i més, els nostres fills varen viure un temps feliç, no els faltava res. La majoria vivien de crèdits, la construcció es va disparar, la majoria tenien dos cotxes i una caseta per l’estiu, mes crèdits, te’ls donàvem a dojo.

Jo no hi entenc de política, més no veia la cosa normal. Vaig comparar les nostres vides com un cistell ple de cargols, van pujant, pujant, fins arribar el cim. Ja no poden assolir, i de cop cauen en picat tots a baix…

Això ens ha passat. Nosaltres els més grans, tenim una altra visió de la vida, però la joventut que ho tenia tot, els costa acceptar les dificultats, els mals costums, la falta de treball. Tot són depressions, no entenen que hem de tornar enrere, valorar el que tenim, viure d’una altra manera, exigir als poderosos el que és nostre.

És injust per nosaltres tornar a passar pel mateix. Per això jo, segueixo dient:

Fora guerres, fora els corruptes, fora el poder.
El planeta és de tots. Ha de tornar l’amor.
Un amor que flamejarà com la nit de Sant Joan.

Sobre Mercè Cardona

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *