Ella, era una noia.

Ja fa molts anys d’aquest record…

somnis i desitjos

Jo feia tot el possible per veure-la;  ella ni se n’adonava…  Ella era una noia i jo un nen que anava a l’escola. Vivíem al mateix carrer i cada dia em calia fer correctament el nus de l’espardenya al graó d’entrada a casa seva, per si en aquell moment sortís.

Em sabia de memòria els preus dels cistells de la botiga del Costa on ella vivia. Lògicament, quan ella passava no feia cas dels cistells, ni de com jo la mirava.

Molts cops em deia a mi mateix que feia el ximplet, doncs ella era una noia i jo un nen que anava a l’escola i no sé perquè no em donava per vençut… Ni quan va començar anar del bracet amb el seu xicot. Potser jo feia cara de pomes agres, però ningú no se n’adonava, jo era un nen.

Vaig seguir sent un nen quan la vaig veure sortir de casa seva somrient i vestida de blanc. Vaig seguir sent un nen quan vaig veure-la radiant amb la panxa molt grossa… i ja no la vaig veure mai més, perquè ella, no va seguir…

Un dia, davant de casa seva, tothom duia dol i plorava… La van posar en una caixa negra dins un carruatge negre, estirat per cavalls també negres que la duien camí de Sinera, com diria Salvador Espriu… I, com diria Joan Oliver (Pere Quart), ella va tenir un poc de vida, un poc d’amor, un xic de fill i un xic de no sé què d’un nen que anava a l’escola i, quan ella ja era una dona se’n va anar…

Jo era un xic xicot i un tros de trist i ella, no em va conèixer, ni un xic…

Sobre Miquel Pubill

M´agrada escriure el que em passa pel cap... dibuixar, pintar...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.