Moments

Fotografia : Adam Crowley  http://www.adamcrowley.com/Moments inoblidables. Jo era molt petita, però ho recordo com si fos ara. El meu pare tenia un taller mecànic. Recordo que hi havia una bàscula, unes màquines, a un cantó una escala, la meva àvia —suposo que era la mare del meu pare doncs no recordo haver-la vista més—, i jo, que pujava els graons com un gat  i perquè no m’embrutés el vestit l’agafava amb una agulla cap a dalt.

Un altre moment. Jo estava asseguda a una taula, suposo del menjador;  el meu pare amb una agulla d’estendre la roba me la posava al nas i reia, però a mi no em feia gràcia, doncs era dolorós.

Després va tocar-me la loteria sense comprar-la:  la poliomielitis. Vaig tenir una gran febrada, el doctor que teníem no va poder venir, doncs tenia un gra al pompis i va enviar el seu representant, i va dir, això no és res. El tercer dia, la mare em va asseure al llit i jo no vaig aguantar-me, va cridar el metge, va venir al cap d’uns minuts, es va posar les mans el cap tot dient:

—Déu meu, això és la Polio, ara ja no s’hi pot fer res, quina badada!

Però la badada o el que fos va ser per mi per tota la vida…

Feia quatre mesos que jo estava tota impedida ‘menys el cap’. El meu pare se les va pirar amb una dona que, segons van dir, li deien la ‘viuda alegre’. Per la meva mare, en aquells temps, va ser un crim. Tot el barri n’anava ple. Varem anar a viure a casa dels meus avis i oncles. Al cap d’un temps ell va tornar penedit, segons van explicar. La família li va dir a la mare.  Mira, si tornes amb ell no en pensis a venir una altra vegada amb nosaltres. La mare era molt jove i es va espantar i li va dir al pare que no. Jo això mai els ho he perdonat, doncs sempre s’ha de donar una oportunitat, i la nostre vida potser hauria estat d’una altre manera ( no per això no me’ls he estimat, més sempre he trobat a faltar la figura del pare).

Amb els anys el vaig idealitzar. La mare tenia en una caixa uns poemes del meu pare. Jo sempre que podia els llegia, i pensava —com pot ser que un home que escrivia tot això tan bonic sigués un mal home i un mal pare!— . Quan vaig ser més gran, no vaig parar fins que el vaig a anar a conèixer. Això és una altra història que ja us la explicaré.

Sobre Mercè Cardona

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *