Inici » Articles amb l'etiqueta: infància (page 4)

Articles amb l'etiqueta: infància

Records i malson

vestits

Recordo una faldilla vermella i un brusa de ratlles, també vermelles, que m'agradava molt portar-les. Recordo un vestit de fondo verd d'una roba en pèl lluenta amb ratlles blanques, que em posava per fer excursions amb bicicleta. Recordo el dia que el vaig estrenar un vestit, de color rosa pàl·lid vaporós com de gasa, per anar a un casament. No cal dir que recordo especialment el vestit de la primera comunió, tot ell farcit de puntes i garlandes. Són records que em venen després de fullejat un àlbum de fotografies...

LLEGIR MÉS »

Jugant amb bales, però de fusell

Polvorí

Cap al final de la Guerra Civil al poble, el meu germà gran i els seus amics jugaven a fer explotar bales de fusell que agafaven d'un dipòsit de municions de l'exèrcit republicà. Deixaven caure una pedra grossa a sobre i la detonació era com la d'un petard dels grossos. Jo vaig voler fer un experiment i vaig tirar una bala a la llar de foc. Els de casa em van trobar palplantat de l'ensurt i cobert de cendra de cap a peus. Segur que no ho tornaria a fer.

LLEGIR MÉS »

De quan es podia aturar un cotxe amb un tros de paper

Adler Diplomat amb gasogen (1941)

Això passava a la dècada dels 40, quan el subministrament de petroli s'estroncà i els cotxes portaven gasogen. Eren uns cilindres de ferro que es col·locaven al darrera dels vehicles. Semblaven estufes de llenya. Els taxistes havien de portar sacs de carbó al sostre, per poder afegir combustible. Una entremaliadura que havíem fet sortint de l'escola, era posar un tros de paper tapant el forat d'entrada d'aire del gasogen als taxis que passaven a poca velocitat. El motor es parava i el taxista baixava renegant per remenar el combustible. I nosaltres vinga a riure.

LLEGIR MÉS »

Els nois del futbol al carrer

Reproducció de les botes de Marià Gonzalvo. Museu del Barça

La patuleia del barri jugava ens uns camps erms. Hi havia qui jugava a futbol, qui a bales, qui feia rodar les baldufes, les nenes hi jugaven a titllo, la xarranca. Era un lloc d'esplai per tota la mainada. El pare d'uns d'ells no volia que juguessin a futbol perque espatllaven les espardenyes. Quan s'ensumava que jugaven, pujava carrer amunt amb el cinturó a la mà Ells, em pagaven a mi cinc cèntims, per que si el veia a venir, piqués amb un pot a terra. Eren els germans Gonzalvo, famosos futbolistes, formats en un descampat de Mollet.

LLEGIR MÉS »

Aquells anys d’espelmes, carburo i petromax

Durant molts anys, Franco va imposar restriccions elèctriques amb l'excusa de “la pertinaz sequia”, A la botiga del meu pare, al Raval, la llum del dia no hi entrava i quan tallaven el corrent quedava com una cova fosca. Els botiguers del barri van intentar solucionar el problema amb llums de “carburo”. Un dia el pare va tornar a casa molt content portant un gros i pesat llum de segona mà. En deien un petromax i estava pensat per a les barques de pesca. Era un aparell de maneig complicat i perillós. Algun client s'escapava corrent pensant que allò explotaria.

LLEGIR MÉS »

Nit de Reis

Cavalcada de reis

Ha passat la cavalcada lluny del meu abast. He sentit el so de les trompetes i el gran xivarri de la gent. Hom recorda la infantesa amb la innocència de creure en els Reis... El pare feia de sereno. Plegava a les sis del matí i si encara dormíem, ens anunciava que els Reis havien deixat un munt de coses par a tots. Fins que nos us vestiu, no hi ha res a veure --deia somrient. Després amb els temps i els anys, de gaudir de rebre regals, vaig passar al goig de fer-los.

LLEGIR MÉS »

El capità que va venir a casa

L'àvia estava intranquil·la. Tenir a casa un capità dels rojos l’impressionava, no fos cas que descobrís les imatges religioses que tenia amagades. Jo tenia 5 anys i aquell secret m’emocionava. —Em sembla que tu deus ser feixista? Es va produir un silenci tens. Hi havia por i la meva resposta podia comprometre la família. A mesura que ens va agafar confiança ens explicava que la guerra estava perduda i que estava espantat pel seu futur. Parlava tortosí i solia acabar dient: Pobret de mi, un capità!

LLEGIR MÉS »

Aprenent a llegir

Aprendre a llegir

La Maria tindria cinc o sis anys. Enllitada per uns quants mesos, s'avorria i no sabia que fer. Dia i nit quieta en el seu petit llit, li va demanar al pare un tros de paper de diari en que hi hagués lletres. Preguntava el nom de la lletra i amb un llapis s'entretenia cercant en el tros de paper totes les lletres del nom que li deien. Va ser un gran descobriment. Ves per on, la Maria amb aquesta descoberta va aprendre a llegir.

LLEGIR MÉS »

Un Halloween a la llar de foc

Llar de foc

A la vora del foc s’hi cosia, s’hi sargien mitjons, s’hi apedaçaven sacs, s’hi pelaven patates, s’hi desgranaven pèsols, s’hi triaven guixes corcades, s’hi esquitllaven ametlles, s’hi llegia quan hi havia llum, s’hi parlava molt, s’hi explicaven contes, i també, s'hi resava. Per Tot Sants hi fèiem la vetlla dels difunts i es resava el rosari pels morts de la família. Després començava una llarga conversa. Picàvem ametlles garapinyades, circulava un porró i l’àvia explicava anècdotes gracioses de l'avi mort feia pocs anys.

LLEGIR MÉS »

Moments

Records d'infància

Moments inoblidables. Estava asseguda a una taula, suposo del menjador i el meu pare, amb una agulla d’estendre la roba me la posava al nas i reia. Desprès va tocar-me la loteria sense comprar-la: la poliomielitis. —Déu meu, això és la polio, ara ja no s'hi pot fer res, quina badada! Però la badada o el que fos va ser per mi per tota la vida... El meu pare se les va pirar i amb els anys el vaig idealitzar. La mare tenia en una caixa uns poemes seus i jo sempre que podia els llegia.

LLEGIR MÉS »

La nostra llengua al 39

Segell d'España, any 1939

La Guerra s'havia acabat. El gran manaire va ordenar que a casa nostra qui parlés la seva llengua seria castigat. I nosaltres, jo per exemple, que de castellà en sabia ben poc, ens esforçàvem per fer-nos entendre. El manament del dictador va donar lloc a situacions i fets ben jocosos. Gent molt gran, que en sa vida havia sentit parlar un mot castellà, s'esgarrifava i de vegades feien el mut. Amb tot, el manaire no va aconseguir que la nostra llengua desaparegués.

LLEGIR MÉS »

Entremaliadures

Entremaliadures

La teulada donava el terrat dels veïns, però una paret bastant alta ens separava. Varem lligar la corda a la cadira i jo que era molt trapella m'hi vaig asseure. Els nens estiraren i com si fos un ocell, vaig volar fins al seu terrat. I desprès ho va fer el meu germà. La mare estranyada de tanta quietud va sortir al pati, i va tenir un ensurt molt gros al no trobar-nos... Els nens no veuen el perill. Sempre hauríem de ser intrèpids ...

LLEGIR MÉS »