Inici » Articles amb l'etiqueta: infància (page 2)

Articles amb l'etiqueta: infància

El meu estel…

Estel

Vaig enfilar-me on hi havien els dipòsits d'aigua i d'aquell lloc ben alt, l'estel es va enlairar al moment. La lògica de la meva mare es va fer realitat i com més cordill donava, l'estel més estirava. La por em va envair i va fer que el deixés anar. La "boja" va sortir en veure l'estel enrotllat al parallamps. Va mirar cap on jo era, ben espantat, va aplaudir i em va enviar un petó. No se'm va ocórrer altra cosa que tornar-li el petó. Mai més no vaig voler que ningú l'anomenés la "boja". Un dia la gent deia que s'havia tirat del terrat .

LLEGIR MÉS »

Les pors d’un nen

La por

De nen anava els estius al poble amb l’àvia. La casa era gran i antiga. Mobles antics, retrats d'avantpassats, Mares de Déu, llibres vells, creaven un ambient que impressionava. El pitjor era una calavera humana que deuria ser material de metge. Recordo les pors que havia passat dormint arraulit en un llit molt antic i molt alt en una cambra amb cortines i recambra, on a sota l'estora hi havia una trapa de fusta que aixecant-la, descobria un amagatall no gaire tranquil·litzador. I en el silenci profund de la nit, es percebien tota mena de sorolls... Però no ho vaig explicar mai. Tenir por era de nenes; així ens educaven en aquell temps

LLEGIR MÉS »

Els garrofers del meu barri

Vaig néixer al barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles, fa molts anys era una mica poble. Tothom sortia a prendre la fresca al carrer quan feia calor. A prop de casa, hi havia una part amb molts garrofers i matolls que ningú no tallava. Quan plovia s'omplia de gent agafant cargols. Amb el meu germà i dos cosins, en fèiem un cubell ben ple, n'hi havia per tothom. També agafàvem garrofes fins omplir-ne un sac . N'hi havia de molt dolces, però com que no érem cavalls, agafàvem uns empatxos que feien anar de bòlit a les nostres mares.

LLEGIR MÉS »

Infantesa

barques de paper

En el meu temps les coses eren senzilles i sense complicacions. Els infants , però, ens les pensàvem totes per enredar la troca ben enredada. Solíem entretenir-nos jugant amb un canalet d’aigua, posant-hi barquetes de paper. Un dia un company va dir que podríem fer-hi passar una crossa meva i la crossa va entrar al rec, però no en sortia. Jo plorant com una magdalena, i els altres astorats sense saber que fer. En aquell temps no hi havia mitjans per una persona limitada com jo, que gràcies a les crosses, em vaig desenvolupar en tots els sentits, estudiant i treballant. Ja podeu imaginar el descans que vaig sentir quan vaig tornar a tenir la crossa al meu costat.

LLEGIR MÉS »

Un tros de fusta

avió de joguina

Durant la postguerra, hi havia poques il·lusions, molta por i pocs mitjans econòmics. Recordo que com molts nens, jo jugava amb un tros de fusta... un tros de fusta que podia ser un tren, un avió, un vaixell... depenia de la imaginació i de a què jugàvem. Quan em van regalar un avió de llauna, li vaig donar el meu tros de fusta al meu veí Marcelino, doncs el seu havia servit per a fer foc un dia de molt fred. Passat un dies, vaig canviar-li l'avió pel tros de fusta.

LLEGIR MÉS »

L’home del sac

L'home del sac

Quan jo era petit, molta gent feia servir l'home del sac per amenaçar la quitxalla perquè fossin bons minyons... Sempre ho he trobat de mal gust, repugnant i força impossible. Segons la "cultura popular", aquest personatge, ficava nenes i nens dins un sac per després aprofitar-ne el greix. L'home del sac, mai no em va fer por, però si que me'n feien les ments malicioses que el van crear.

LLEGIR MÉS »

Solidaritat

barreres_arquitectònique

La nena es va llevar alegre com la primavera per anar a l'escola. Aquell dia hi havia una nena nova a la seva classe, de la mateixa edat i anava amb cadira de rodes com la seva àvia. Les altres nenes es van quedar parades i ella s'hi va asseure al costat. A l'hora del pati baixaren amb ascensor. Allà varen començar els problemes, els problemes de les barreres arquitectòniques. Sense pensar-ho massa  se'n va anar a trobar  la directora i li va explicar el problema. Quan va arribar a casa, no podia deixar-hi de pensar. Si el moliner pot dirigir i vigilar el curs del riu, jo també puc lluitar perquè tots tinguem els mateixos drets. Fora barreres! Hi va dedicar la vida i la amistat amb Andrea encara dura.

LLEGIR MÉS »

Un record trist

El tifus es va endur el meu cosí

En les nostres pàgines de la vida consten records alegres però també de tristos. Avui n'explicaré un de molt trist per a mi, el meu primer trobament amb la mort, quan jo tenia nou anys. La mare ens va dir, que el nostre cosí d'onze, amb qui ens aveníem i jugàvem molt havia agafat el tifus. Un dia ens digué que volia acompanyar-nos a veure'l al seu llit de malalt. i al cap de poc vam saber que s’havia mort. Recordo la pena que vaig tenir, com també la pena que em feia la seva mare vestida tota de negra i el seu pare, que era metge, i que tothom comentava que estava doblament trist, com a metge per no haver-li sabut salvar la vida, i com a pare. Avui dia ningú es mor d'aquesta malaltia. Llavors sí, fa uns setanta anys.

LLEGIR MÉS »

Records

Volar

La meva llar era una casa d'aquestes antigues, una entrada, el menjador, la cuina, i un pati amb una gran parra i un pou. A la part de dalt hi teniem una fantàstica galeria, on jo m'hi passava hores i més hores prenent el sol. Amb el meu germà ens estiràvem sobre el llit mirant el sostre, farcit d'ombres i jugàvem a veure coses. Ell sempre imaginava un lleó, un elefant, un núvol o un gat. Jo, per més que mirés, sempre hi veia ocells volant buscant la llibertat. I encara ara, els segueixo veient. Però mai he pogut volar si no és amb la imaginació.

LLEGIR MÉS »

Els Tres Reis, eren dos

No recordo bé en quin moment vaig descobrir aquest fet i es va trencar aquell encantament de la infantesa. A Castellnou, les cartes les dipositàvem a les bústies de 'Correos' i els 'Reixos' arribaven en tren. Amb una carreta disfressada i estirada per un tractor entraven al poble. A vegades deixaven els regals al balcó de les cases... Les festes de Nadal foren plenes d'il·lusions. Fer el pessebre, donar de menjar al tió i finalment i fer la carta als Reis amb bona lletra i amb la secreta esperança que es creguessin que m'havia portat bé i em mereixia tot allò que els demanava. No faltava mai la promesa que l'any vinent encara em portaria millor. Ara, ens hem ens hem anat tornant republicans

LLEGIR MÉS »

La batalla de l’ou

garrofes

Llegint aquest llibre he evocat els meus records de nen de 5 anys a Barcelona aquell 1938, l’any dels bombardeigs i de la mancança d’aliments. No vaig passar gana gràcies al pare, que tenia una botiga de roba i pujant en els pocs trens que funcionaven s'arribava als pagesos dels pobles per bescanviar mitjons per menjar. Un dia penjat del tren, va perdre el sac. “La batalla de l’ou”, fa referència a una campanya de la Generalitat que animava a cada família obrera de Barcelona a tenir gallines al terrat. El pare ho va fer, però cap al final de la guerra, la misèria era tan gran que no hi havia ni rosegons ni res per les gallines. En un llarg viatge a la caixa d'un camió va portar-me al poble dels Prats de Rei, amb l’àvia.

LLEGIR MÉS »