Inici » Articles amb l'etiqueta: infància

Articles amb l'etiqueta: infància

Dues vegades

Em trobava molt malament. Ho vaig entendre tot quan la mare va entrar a l´habitació amb els ulls plorosos. Jo, tenia vuit anys i em van envair pensaments que no havia de tenir encara... Un dia,vaig adonar-me que ja no duia l´anell. No ho havia somiat: havia parlat de vendre's l'anell per comprar cert medicament...

LLEGIR MÉS »

Quan sentir música era una festa

Quan jo era petit sentir música era un esdeveniment joiós que durava solament els dies de la festa major. Ara fa riure explicar-ho perquè la música forma part de la nostra vida habitual. A Cal Metge Vell, em fa gràcia retrobar-hi encara els mobles antics, sobre tot el piano. Quan venia la meva tieta que el sabia tocar, se m’obria un món màgic i vaig descobrir l’emoció que pot produir escoltar música.

LLEGIR MÉS »

Records de 1948

Ens varem quedar a veure com enterraven en Xavi Garcia, el nostre company. Em sentia xop, la roba mullada, i les espardenyes mitjons... l'aigua de pluja s'havia barrejat amb les nostres llàgrimes . Tenia només dotze anys, com nosaltres. En Xavi ens havia dit: "quan ja tinguem pèls a la barba, buscarem que en va ser del pare d'en Martí i el venjarem". Una època molt dura i de molta por...

LLEGIR MÉS »

Records dels anys 40

En sortir de l'escola, em quedava a la cua de la botiga de queviures esperant a la meva mare per agafar el racionament. Un dia una dona volia fer-me fora i no va trigar en aparèixer el seu marit, que després d'amenaçar a tothom per no parlar "en cristiano", em va agafar i abans de poder dir-li que jo era correctament a la cua, em va donar un cop de puny; jo, només tenia nou anys...

LLEGIR MÉS »

Records de la Guerra…

Quan el general Yagüe, conegut com el carnisser de Badajoz, va arribar a Barcelona al capdavant de les tropes franquistes, jo només tenia tres anys però com molts infants ja havíem patit les conseqüències d'una guerra. L'àvia em va portar uns caramels, que a més de ser molt bons, feien oblidar la por a la foscor i els sorolls. El dia que vaig veure la meva mare amb la del Ferran abraçades plorant, vaig comprendre que el el franquisme, havia guanyat.

LLEGIR MÉS »

Paperets i serpentines

Pels anys 40 Sant Gervasi de Cassoles era com un poble. Per la festa major quan passava la processó molts guarnien els balcons la bandera franquista. La meva mare hi penjava una flassada amb una estampa de la Mare de Déu de Montserrat. La processó, passava per dins... La canalla, miràvem de tenir dos rals pel venedor de paperets i serpentines, que tiravem després des del balcó Mai no se m'oblidarà la cara dels meus pares quan passaven els soldats interpretant les marxes patriòtiques dels que havien guanyat la guerra. Mai més no vaig tornar a comprar paperets i serpentines.

LLEGIR MÉS »

Els meus amics refugiats

El Diego va ser acollit per uns oncles meus, pagesos del poble. Va ser el meu primer mestre de castellà. Ens ajèiem a l'hort amagats sota les cols per mirar els avions de guerra. El Carlos era l'únic que sabia conversar en francès al meu batxillerat. Als 5 anys va emprendre el camí a peu cap a França en aquell tràgic exili del 39. Refugiat a la platja d'Argelés, sentia una gran antipatia als francesos. Ells són exemples de bon i mal acolliment dels refugiats de la nostra Guerra Civil. El que està passant ara amb els refugiats de la guerra de Síria és vergonyós. On és el progrés?

LLEGIR MÉS »

Microcosmos del carrer on jo vivia

El carrer on jo vivia era com una menuda vila. L'Emília, en Quimet, en Miliu, la sra Maria, la Doloretes, la Teresina, les dones d'en Jesús.. Tots aquests personatges i d’altres érem una gran família. Quan a l’estiu al caient de la tarda el sol es fonia darrera les muntanyes i l'aire corria fresc i lleuger, tots sortíem al carrer a gaudir de la fresca fins l'hora d'anar a dormir. Quan era la festa del carrer, tot el veïnat hi prenia part, es guarnia el carrer, fèiem xocolatada, carreres de sacs i a la nit el vals de les espelmes; era d'allò mes bonic..

LLEGIR MÉS »

Vivències d’acampada

Jo tenia una botiga d'aliments naturals. Es va formar un bon equip de joves i parlaven de les excel·lències de la vida macrobiòtica. La gent es trobava més bé Jo, em vaig aprimar 15 kg i mai més vaig engreixar-me. Es va organitzar una acampada i vaig anar-hi amb els dos fills i dos hàmsters. El poble era encantador amb un riu amb agües cristal·lines farcit de crancs i peixos petits. Era un jovent molt dinàmic, però cada dia hi havia el mateix arròs integral i algues kumbu per menjar i els nens var començar a protestar. Van demanar una mica de pa amb tomàquet...

LLEGIR MÉS »

Ella, era una noia.

somnis i desitjos

Jo feia tot el possible per veure-la; ella ni se n'adonava... Ella era una noia i jo un nen que anava a l'escola i no sé perquè no em donava per vençut... Ni quan va començar anar del bracet amb el seu xicot. Potser jo feia cara de pomes agres, però ningú no se n'adonava, jo era un nen. Vaig seguir sent un nen quan la vaig veure sortir de casa seva somrient i vestida de blanc. Vaig seguir sent un nen quan vaig veure-la radiant amb la panxa molt grossa...

LLEGIR MÉS »

El meu amic Villar

Amics de l'escola

Teníem 12 anys, trèiem bones notes, érem prims i baixets i els mestres sovint ens confonien. Ens agradava jugar a “carreres” sobre un paper quadriculat, a vegades d’amagatotis durant la classe. Sortíem junts del col·legi i l'acompanyava a casa. Un dia, la seva mare, em va oferir pa amb xocolata, un berenar molt valuós en aquell temps de postguerra. A mig curs va estar dos o tres dies sense venir a classe. El mestre ens va explicar se li havia mort el pare. Jo no sabia que dir-li. “vols jugar a carreres?” A les vacances vaig anar com cada any al poble i el setembre el meu amic no hi era.

LLEGIR MÉS »

El meu estel…

Estel

Vaig enfilar-me on hi havien els dipòsits d'aigua i d'aquell lloc ben alt, l'estel es va enlairar al moment. La lògica de la meva mare es va fer realitat i com més cordill donava, l'estel més estirava. La por em va envair i va fer que el deixés anar. La "boja" va sortir en veure l'estel enrotllat al parallamps. Va mirar cap on jo era, ben espantat, va aplaudir i em va enviar un petó. No se'm va ocórrer altra cosa que tornar-li el petó. Mai més no vaig voler que ningú l'anomenés la "boja". Un dia la gent deia que s'havia tirat del terrat .

LLEGIR MÉS »