Inici » Articles amb l'etiqueta: Guerra Civil

Articles amb l'etiqueta: Guerra Civil

Records de la Guerra…

Quan el general Yagüe, conegut com el carnisser de Badajoz, va arribar a Barcelona al capdavant de les tropes franquistes, jo només tenia tres anys però com molts infants ja havíem patit les conseqüències d'una guerra. L'àvia em va portar uns caramels, que a més de ser molt bons, feien oblidar la por a la foscor i els sorolls. El dia que vaig veure la meva mare amb la del Ferran abraçades plorant, vaig comprendre que el el franquisme, havia guanyat.

LLEGIR MÉS »

Els meus amics refugiats

El Diego va ser acollit per uns oncles meus, pagesos del poble. Va ser el meu primer mestre de castellà. Ens ajèiem a l'hort amagats sota les cols per mirar els avions de guerra. El Carlos era l'únic que sabia conversar en francès al meu batxillerat. Als 5 anys va emprendre el camí a peu cap a França en aquell tràgic exili del 39. Refugiat a la platja d'Argelés, sentia una gran antipatia als francesos. Ells són exemples de bon i mal acolliment dels refugiats de la nostra Guerra Civil. El que està passant ara amb els refugiats de la guerra de Síria és vergonyós. On és el progrés?

LLEGIR MÉS »

Quan no teníem telèfon

telèfon antic

En aquest temps de mòbils i WhatsApp, deixeu-m evocar els temps sense telèfons, quan anàvem a trucar a la centraleta o la telefònica. Durant la Guerra, al poble, amb l'àvia, recordo la il·lusió que em feia quan passava l’home de la centraleta dient: Teniu avís de conferència de Barcelona!. Més endavant, quan esperàvem el segon fill i no teníem telèfon a casa, recordo l'angúnia que vam passar el dia del part. Aleshores, malgrat no fer servir el telèfon, no estàvem incomunicats: fèiem servir un potent mitja de comunicació que ara no està de moda: les cartes. Com anava cada dia a Correus a tirar la meva carta i com vigilava la bústia de la pensió per si arribava la d'ella! . Amb les cartes més que notícies es transmeten sentiments.

LLEGIR MÉS »

El meu estel…

Estel

Vaig enfilar-me on hi havien els dipòsits d'aigua i d'aquell lloc ben alt, l'estel es va enlairar al moment. La lògica de la meva mare es va fer realitat i com més cordill donava, l'estel més estirava. La por em va envair i va fer que el deixés anar. La "boja" va sortir en veure l'estel enrotllat al parallamps. Va mirar cap on jo era, ben espantat, va aplaudir i em va enviar un petó. No se'm va ocórrer altra cosa que tornar-li el petó. Mai més no vaig voler que ningú l'anomenés la "boja". Un dia la gent deia que s'havia tirat del terrat .

LLEGIR MÉS »

El 12 del meu carrer

Bombardeig sobre Barcelona 1938

Quan va passar l'avió i va deixar caure les bombes que duia, la mare ens va agafar el meu germà i a mi i els tres cap a sota la taula del menjador que va quedar plena de vidres trencats i pintura del sostre. Nosaltres, vivíem al 8 del carrer i el 12 va desaparèixer en rebre de ple l'impacte de la bomba ; era un forn de pa amb vivenda, d'un matrimoni amb dues filles. Van morir tots quatre. Amb el meu germà i el cosí en sortir de l'escola ens enfilàvem i entremig de les ruïnes, miràvem, tocàvem però no agafàvem res .El que més m'atreia, eren unes fotos de dues nenes somrient. Han passat molts anys, però els records no se'n van. Encara queda la ràbia

LLEGIR MÉS »

La batalla de l’ou

garrofes

Llegint aquest llibre he evocat els meus records de nen de 5 anys a Barcelona aquell 1938, l’any dels bombardeigs i de la mancança d’aliments. No vaig passar gana gràcies al pare, que tenia una botiga de roba i pujant en els pocs trens que funcionaven s'arribava als pagesos dels pobles per bescanviar mitjons per menjar. Un dia penjat del tren, va perdre el sac. “La batalla de l’ou”, fa referència a una campanya de la Generalitat que animava a cada família obrera de Barcelona a tenir gallines al terrat. El pare ho va fer, però cap al final de la guerra, la misèria era tan gran que no hi havia ni rosegons ni res per les gallines. En un llarg viatge a la caixa d'un camió va portar-me al poble dels Prats de Rei, amb l’àvia.

LLEGIR MÉS »

El meu oncle Ramon

La nina de l'oncle Ramon

La Guerra havia arribat al final. A mi m'encantava mirar els vianants que passaven. Un dia, no m'ho podia creure! Era el meu estimat oncle Ramon! Un crit, va sortir d'alegria del fons del cor. Iaia! Ve el teu fill! Tota la família varem córrer i ell també, fins a fer una rotllana d'abraçades. Em va portar una nina, rossa com un fil or. El seu vestit era de color rosa, ho recordo com si fos ara. La guardava a sobre el meu llit com si fos un tresor. Un dia vaig tenir un descuit, Quan la vaig anar a buscar oh! estava tota esparracada!. Han passat moltes primaveres però hi ha records que no s'esborren mai.

LLEGIR MÉS »

La Guerra

Granollers , bombardeig Guerra Civil 1938

Vaig viure la Guerra, estudiant .Em va costar molt que m'admetessin. Imaginaven que la meva reduïda mobilitat podia encomanar-se. Em vaig matricular a l’Institut de segona ensenyança a Granollers. Els trens no funcionaven, el busos no venien. Però érem joves entusiasmats. Els perills que corríem amb els bombardeigs del manaire enemic no ens preocupaven. No ens perdíem un dia de classe. Sempre animats i amb joia. Jo sabia que el meu futur havia de sortir del que en pogués treure dels estudis. Així vaig passar la guerra (la meva). Lluitant per assolir uns coneixements que permetessin viure dignament

LLEGIR MÉS »

És dur ser català

Barcelona, 11 de setembre de 2014

Això és el que pensava aquest 11 de setembre, dret, suat, amb samarreta groga i suportant als meus 81 anys el sol ardent i la calor humida d’estiu a Barcelona, per participar en la grandiosa senyera humana en forma de V. I vaig recordar aquells anys de la meva infància quan Catalunya era “el Nordeste Peninsular”.i el català una “lengua vernácula”, que no era present enlloc i ni tan sols podies aprendre a escriure-la. Però miro al meu voltant i l’espectacle m’emociona. La gent ve somrient amb la il·lusió a la cara. Veig els meus nets amb l’estelada. Em sento cofoi de pertànyer a un poble capaç de mobilitzar-se pacíficament, per la llibertat i la democràcia.

LLEGIR MÉS »

Sr. Roger Grau, una lliçó de vida

Rogelio Grau Martín.

El meu pare, Joan Grau, era de Badalona, es va casar amb la Rosalia Martín, i a finals dels anys 20 van marxar cap a França. Allà van esser molt feliços, van tenir una nena i un nen i gaudien d'un afortunat benestar econòmic. Malauradament el dos nens van morir de meningitis. Poc desprès vam néixer la meva germana Aline i jo, Roger. A principis de 1940 França és envaïda per Alemanya i el pare va decidir tornar a Barcelona. A la frontera espanyola es varen quedar la major part dels diners i bens que portàvem i ens canviaren el nom: a la meva germana li posaren Lina i a mi Rogelio, jo tenia uns 7 anys. La felicitat i benestar de Marsella va esser substituïda per la fam de Barcelona.

LLEGIR MÉS »

La Minuta

La Minuta

La Minuta era la meva amiga, amb qui vaig compartir jocs i enyorament quan tenia cinc anys. Tenia un cabàs per dormir a la llar de foc. Era una estampa idíl·lica: gat i gos dormint junts. Va tenir petits i em feien molta il·lusió. Un dia vam sentir uns lladrucs esgarrifosos. La gosseta ensenyant les dents feia front al porc immensament més gros, que s'havia escapat. Però no els va poder salvar dels humans que li van prendre els cadells. Va sortir plorant i olorant per tot arreu fins que va trobar on estaven enterrats. Vaig quedar molt trist, em semblava que l'àvia i la tia havien fet una cosa molt lletja. Han passat 75 anys ...

LLEGIR MÉS »

Jugant amb bales, però de fusell

Polvorí

Cap al final de la Guerra Civil al poble, el meu germà gran i els seus amics jugaven a fer explotar bales de fusell que agafaven d'un dipòsit de municions de l'exèrcit republicà. Deixaven caure una pedra grossa a sobre i la detonació era com la d'un petard dels grossos. Jo vaig voler fer un experiment i vaig tirar una bala a la llar de foc. Els de casa em van trobar palplantat de l'ensurt i cobert de cendra de cap a peus. Segur que no ho tornaria a fer.

LLEGIR MÉS »