Articles amb l'etiqueta: anys 50

Del 12 d’octubre se’n deia "Día de la Raza” i recordo que al col·legi on feia el batxillerat em van encarregar que llegís un treball per la commemoració. Jo havia estudiat la 'Historia del Imperio Español' i totes les matances d'Hernán Cortés i companyia m’horroritzaven i això, em va inspirar un discurs inesperat. Quan vaig començar a llegir que a més de la glòria del descobriment d’Amèrica s’hauria de recordar l’aniquilació dels pobles indígenes, el Prefecte em va dir, renyant-me davant de tothom, que havia confiat en mi però, com que no en sabia, me n’anés a seure.

Ens asseiem al voltant d'una taula i jugàvem al Palé . Ens ho passàvem molt bé. El meu avi passejava per allà a la vora nostra vestit amb una mena de jaqueta d'estiu blanca i quan sentia que els seus néts anomenaven carrers de Madrid arrufava el nas. No ens renyava, però tots quatre notàvem que s'impacientava i que el disgustava el nostre joc. És un record de l'època franquista i del meu avi, català fins a la moll dels óssos. Es comprèn molt bé que aquest joc el disgustés.

Diria que va ser l’any 52 quan es va estendre per Barcelona, la moda del bolet. Era una massa gelatinosa, rodona i prima que flotava sobre un líquid marronós. Es creia que donava energia i que anava bé per a moltes malalties. Si l’anaves alimentant amb te ensucrat creixia, i es podia separar i donar. Així es va crear una xarxa solidària entre parents, amics i veïns que va difondre el bolet per tot Barcelona. Jo, que tenia esperit investigador, en vaig tenir cura un quan temps...

Una galleda i 1 pesseta era tot el que feia falta per tenir una bona nevera. Ah! i les cames lleugeres per arribar a la Plaça de Vendre, on hi havia la màquina de fer gel, situada al soterrani, al menys a Sabadell. Sempre hi havia cua esperant que l’aigua convertida en barres de gel sortís ben recte de la màquina. De passada, ja s’entrava a la lleteria per agafar el sifó que tindria l’honor de refredar-se dins la galleda que feia de nevera...

Tots els papers vells que arreplegàvem eren gelosament guardats, esperant el moment de sentir la trompeta del "drapaire" anunciant el seu pas per davant de casa nostra. El dia que hi havia més sort, generalment un diumenge, passava l'home que comprava pells de conill. Eren més ben pagades que els papers. El que fèiem la canalla dels anys 50, allò sí que era reciclatge!

Per allà els anys 50, a casa es va començar a segar amb la màquina segadora i posteriorment amb la lligadora. Fèiem els gabions, per conservar les espigues al camp fins a l’hora de batre. El dia abans que la màquina vingués, es duien les garbes a l’era i fèiem un moduló. La palla anava al paller o a la pallera i el blat es guardava al graner fins que es duia a moldre. Un cop teníem la farina, el flequer ens deia els quilos de pa que ens podria fer.

Era una escola petita, molt acollidora, A l'hivern fèiem les classes asseguts al voltant de l'estufa de serradures.Es parlava el català però no s'ensenyava la gramàtica catalana i en els moments de les classes es passava a l'espanyol. El primer que es feia al matí era cantar el "Cara al Sol" alçant el braç. Pel mes de Maig fèiem el mes de Maria i es cantava "Hoy las niñas de España, capullitos en flor, se postran a tus plantas, o madre del amor."

El meu pare assegut al pedrís i la xerrameca dels veïns i canalla. Després de sopar, que bé s'hi estava al carrer! Una llum minsa i trista que deixava veure un cel negre i estrellat. Jo no pensava res, em treia les espardenyes. Quina llibertat anar amb els peus descalços! La canalla corríem i jugàvem a l'entrada de les cases on hi havia sacs, eines de conreu, herba pels animals... Aquelles entrades de cases, que tenien una porta que mai es tancava. Tothom sabia on era la clau però mai ningú obria la porta d'un altre.

Un cop passada la postguerra era molt ben vist "veranejar". Famílies de Barcelona venien a Ocata, a passar l'estiu i el 23 d'Agost per Santa Rosa es feia una gran festa al Casino. A principis dels 50 mon pare es va sentir rumbós i aventurer i va decidir que passaríem uns dies a Blanes al costat de la platja, varem agafar l'autocar de línia i vam improvisar una tenda. Quina delícia, no hi havia ningú més en tota la pineda i la platja per nosaltres sols!!