Quan vaig haver de fer el servei militar al nord d'Àfrica, era època d'eufòria franquista. A la presó militar hi havia un català que hi duia més d'un any per negar-se a jurar la bandera franquista. Jo, no volia pas fer cap petó a la bandera al moment del jurament, però tampoc quedar empresonat qui sap quant temps. Vaig tenir molta sort, em va costar dues setmanes pelant patates.
LLEGIR MÉS »Cigrons corcats, com molta gent
De l'època del racionament, el que més recordo, són els cigrons corcats. La meva mare els ficava amb aigua i bicarbonat en remull el capvespre i l'endemà hi havia una massa negra surant: eren els corcs. Les botigues de queviures havien de tenir el retrat de Franco ben a la vista. Moltes van "fer l'agost" amb l'estraperlo. Per sota taulell s'ho venien al preu que volien amb el vist i plau de les autoritats del barri que s'enduien la seva part.
LLEGIR MÉS »Anar a arreplegar un nen.
A Can Mateu de Vilobí, la meva àvia Elvira portava la casa pairal i era el que ara és una llevadora. Quan anava a assistir a un part, deien que havia anat a arreplegar un nen! Venien a buscar-la de tots els masos del voltant, de Vilobí i Brunyola. Normalment hi havia d'anar a peu i alguna vegada, si hi havia sort, la venien a buscar amb una tartana. No se n'hi havia mort mai cap . A més a més , l'àvia tenia cura de la salut de tota la família. Recordo a casa una calaixera ben plena de potingues i bàlsams i un tros de terra dedicat exclusivament a les plantes medicinals.
LLEGIR MÉS »Cunitas blancas
Vaig ingressar a Cunitas Blancas. Em tenien que operar de les cames per aconseguir caminar. Tenia tretze anyets. El metge es deia Roviralta i era un doctor molt bo. Per mi van ser uns anys bastant amargats. La monja li deia a la mare que jo era una ploramiques... sempre he tingut al·lèrgia a les monges. Allà hi vaig conèixer una altre joveneta, la Maria. Els nostres llits estaven de costat. Ens varem fer amigues íntimes, Les nostres mares també i érem com una família. Ara ens hem retrobat. Tan ella com jo, ja som àvies, ella besàvia. No ens hem vist. Ens truquem de tant en tant i recordem els nostres temps. Tinc la il·lusió d'anar a passar uns dies amb ella.
LLEGIR MÉS »De quan vaig conèixer les barraques de Montjuïc
A Barcelona, al barri de la Mare de Déu de Port, darrera Montjuïc “donde la ciudad cambia su nombre” com deia Paco Candel, hi anàvem els diumenges tres o quatre companys del batxillerat dels Escolapis i hi fèiem catecisme. Un paternalisme que ara em sembla vergonyós però que, amb quinze anys, em va fer descobrir el sòrdid món de les barraques que envoltava Barcelona. Amb la censura franquista ni diaris ni ràdios en parlaven i molts barcelonins desconeixien la realitat de cent mil persones vivint en condicions infrahumanes. Recordo l'impacte que em va fer. Allà vaig tenir l'ocasió de conèixer personalment en Paco Candel. Per a mi va ser un model.
LLEGIR MÉS »Campionat de tennis
Em fa il·lusió recordar la bona relació que teníem la colla de nois i noies de la colònia que passàvem aquells llargs estius de vacances a Palau Solità i Plegamans. Especialment recordo un campionat de tennis que es va organitzar amb parelles; i que vestits de reglament, de color blanc, pantalons curts els nois i faldilleta prisada damunt dels genolls les noies, jugàvem i ens ho passàvem molt bé. Vaig guardar molt de temps la copa que vam guanyar. Me’n sentia molt cofoia.
LLEGIR MÉS »Joanetes
Del fons de la memòria he recordat les felices vacances passàvem a Joanetes, un petit poble de Girona. Anàvem a un fonda petita, casolana, com si fóssim a casa. Ens despertava el gall del corral, esmorzar, nedar -dintre l'aigua cristal·lina em sentia lleugera com un peix-, caminar, anar descalços, postes de sol, guerra de coixins, xerrar, cantar... Eren temps que amb poca cosa en teníem prou. Avui he viatjat a Joanetes amb l'ordinador. Ara hi ha 3 restaurants més i un comentari deia: 'hem anat a Can Barris, és encantador, la Rosa i en Xisco ens han tractat molt bé'. I jo he pensat, no sé si són parents... Fa tants anys! Mai deixaré de sommiar.
LLEGIR MÉS »Alguns records de la mili a Castillejos
Els estudiants podíem fer la mili per “Mílicias Universitarias” i vaig passar dos estius segrestat dalt d'una muntanya a Castillejos, obeint instruccions absurdes. La única cosa bona era el paisatge. Vaig compartir campament amb Alfonso Comín, que va ser famós pel seu compromís polític clandestí. Recordo les discussions amb el “cura castrense”. En Comín, amb la seva dialèctica afilada se'l menjava de viu en viu tocant temes socials i de les jerarquies franquistes de l'església. Recordo també una tragèdia. Els d'artilleria de campanya van sortir a passejar els canons sota la pluja amb un tractor que va lliscar per un terraplè arrossegant i aixafant els 8 nois que hi anaven...
LLEGIR MÉS »De quan fèiem la mili
Les Milícies Universitàries, que era la forma de fer la mili de la majoria d'estudiants als anys 50, representaven una esperpèntica pèrdua de temps. Fins i tot des del punt de vista militar era d'una inutilitat escandalosa. No t'ensenyaven a fer la guerra (ni ganes). La instrucció tenia un propòsit estètic. Calia aprendre a marcar el pas, “firmes”, “descanso” ... per després manar-ho fer als reclutes. Ens destinaven a Artilleria Antiaèria, però els canons destinats a la nostra instrucció eren restes de la Segona Guerra Mundial. Ara m'il·lusiona una Catalunya independent lliure d'exèrcit i forces armades
LLEGIR MÉS »El tren del record
Tenia 11 anys. M’acompanyava el pare, una maleta vella de fusta plena de roba que el pare ja havia fet servir anys abans, un vell baül ple de coses personals, un matalàs i moltes expectatives, força il·lusions i una mica de por. Marxava definitivament del lloc de la meva infància: el petit poble de Castellnou de Seana. Sempre que torno al poble i passo per davant de la casa on vaig néixer, no puc deixar de sentir una nostàlgia immensa i una espècie de malenconia de la meva infància. Aquell és el meu poble!. Records i més records! No s’acaben mai si et poses a recordar... El poble fa la gent, la gent fa el poble i tots junts fem aquesta terra
LLEGIR MÉS »Pàgines viscudes al Diari de Vilobi
"Una escola de Poble" de'n Miquel Bou, va veure la llum en versió impresa al Diari de Vilobí --publicació local d'aquest poble-- , en l'edició de gener de 2014. Ens va fer molta il·lusió perquè sabem que així el va llegir molta gent del lloc i rodalies que probablement no l' hagués vist mai. En Miquel va fer el seu escrit a partir d'una imatge entranyable i ens agrada imaginar que, a hores d'ara, han pogut identificar la resta de companys de la fotografia.
LLEGIR MÉS »Teatre
Un dels records més bonics que tinc de la meva adolescència i joventut és el d’haver fet teatre amb el grup d’estiuejants de Palau de Plegamans. En un moment determinat de la representació d’una obra, recordo com si fos ara, com el meu personatge secundari creixia i acaparava tota l’atenció amb una tirallonga de paraules molt llarga. Recordo, com uns moments de comunicació pregona, captar el silenci amb què el públic m'escoltava i connectar amb la seva emoció.
LLEGIR MÉS »