Ara en diuen adoctrinar. Abans se'n deia "rentar el cervell". Vaig anar a una escola on el fort era el catecisme, la història sagrada, la història d'Espanya i les lliçons de "formació" on la figura de Franco i els seus fets patriòtics, eren la salvació de tots. Només teníem una llengua...
LLEGIR MÉS »Les vacances dels anys 40
Quan era petit, pels anys 40 del segle passat, les vacances dels homes es resumien en estar-se al balcó i mirar la gent que passava pel carrer. Les dones, com sempre: anar a plaça, la cuina i les feines de casa. A la platja, hi anàvem com a molt, un parell de cops l'any, carregats amb el dinar dins el cistell de vímet. Pocs sabíem nedar. Dinàvem asseguts a la tovallola. Truita de patates , gasosa fresca i fruita. I cap a casa, acalorats dins el tramvia ben ple gent suada afanyats per agafar bitllet.
LLEGIR MÉS »Dues vegades
Em trobava molt malament. Ho vaig entendre tot quan la mare va entrar a l´habitació amb els ulls plorosos. Jo, tenia vuit anys i em van envair pensaments que no havia de tenir encara... Un dia,vaig adonar-me que ja no duia l´anell. No ho havia somiat: havia parlat de vendre's l'anell per comprar cert medicament...
LLEGIR MÉS »Quan sentir música era una festa
Quan jo era petit sentir música era un esdeveniment joiós que durava solament els dies de la festa major. Ara fa riure explicar-ho perquè la música forma part de la nostra vida habitual. A Cal Metge Vell, em fa gràcia retrobar-hi encara els mobles antics, sobre tot el piano. Quan venia la meva tieta que el sabia tocar, se m’obria un món màgic i vaig descobrir l’emoció que pot produir escoltar música.
LLEGIR MÉS »Records de 1948
Ens varem quedar a veure com enterraven en Xavi Garcia, el nostre company. Em sentia xop, la roba mullada, i les espardenyes mitjons... l'aigua de pluja s'havia barrejat amb les nostres llàgrimes . Tenia només dotze anys, com nosaltres. En Xavi ens havia dit: "quan ja tinguem pèls a la barba, buscarem que en va ser del pare d'en Martí i el venjarem". Una època molt dura i de molta por...
LLEGIR MÉS »Paperets i serpentines
Pels anys 40 Sant Gervasi de Cassoles era com un poble. Per la festa major quan passava la processó molts guarnien els balcons la bandera franquista. La meva mare hi penjava una flassada amb una estampa de la Mare de Déu de Montserrat. La processó, passava per dins... La canalla, miràvem de tenir dos rals pel venedor de paperets i serpentines, que tiravem després des del balcó Mai no se m'oblidarà la cara dels meus pares quan passaven els soldats interpretant les marxes patriòtiques dels que havien guanyat la guerra. Mai més no vaig tornar a comprar paperets i serpentines.
LLEGIR MÉS »Microcosmos del carrer on jo vivia
El carrer on jo vivia era com una menuda vila. L'Emília, en Quimet, en Miliu, la sra Maria, la Doloretes, la Teresina, les dones d'en Jesús.. Tots aquests personatges i d’altres érem una gran família. Quan a l’estiu al caient de la tarda el sol es fonia darrera les muntanyes i l'aire corria fresc i lleuger, tots sortíem al carrer a gaudir de la fresca fins l'hora d'anar a dormir. Quan era la festa del carrer, tot el veïnat hi prenia part, es guarnia el carrer, fèiem xocolatada, carreres de sacs i a la nit el vals de les espelmes; era d'allò mes bonic..
LLEGIR MÉS »Recordant aromes i silencis de Setmana Santa
Recordo aquelles setmanes santes de quan era nen, pels anys 40 a Barcelona... Diumenge de Rams, ben mudats, olor de palmes i palmons. Dijous sant, cines tancats, esglésies obertes i monuments; silenci i olor de ciris i de farigola florida; Divendres Sant, silenci i processons i a casa olor del bacallà amb samfaina. Dissabte de Glòria, esclata el soroll; canonades, picades de cassola i Cors Clavé. I finalment, Pasqua, gran festa, alegria i olor de xocolata
LLEGIR MÉS »El meu amic Villar
Teníem 12 anys, trèiem bones notes, érem prims i baixets i els mestres sovint ens confonien. Ens agradava jugar a “carreres” sobre un paper quadriculat, a vegades d’amagatotis durant la classe. Sortíem junts del col·legi i l'acompanyava a casa. Un dia, la seva mare, em va oferir pa amb xocolata, un berenar molt valuós en aquell temps de postguerra. A mig curs va estar dos o tres dies sense venir a classe. El mestre ens va explicar se li havia mort el pare. Jo no sabia que dir-li. “vols jugar a carreres?” A les vacances vaig anar com cada any al poble i el setembre el meu amic no hi era.
LLEGIR MÉS »Cigrons corcats, com molta gent
De l'època del racionament, el que més recordo, són els cigrons corcats. La meva mare els ficava amb aigua i bicarbonat en remull el capvespre i l'endemà hi havia una massa negra surant: eren els corcs. Les botigues de queviures havien de tenir el retrat de Franco ben a la vista. Moltes van "fer l'agost" amb l'estraperlo. Per sota taulell s'ho venien al preu que volien amb el vist i plau de les autoritats del barri que s'enduien la seva part.
LLEGIR MÉS »Els nous curanderos
Pels anys 40 hi havia persones que “curaven de gràcia”. Et senyaven un mal amb saliva murmurant conjurs o si estaves “espatllat de pit” et fregaven l’esquena i t’aixecaven per les axil·les. A Els Prats de Reis hi havia un curandero molt famós que es deia Manel. Sabia escoltar la gent, donava bons consells i receptava coses inofensives. Per aquell temps la Medicina era impotent per malalties greus i el curandero era l' alternativa màgica o sobrenatural. Ara al sXXI em sembla incomprensible que el curanderisme continuï existint i, fins i tot, creixent. L’acció curativa comença en l’entrevista, en la confiança que saben guanyar-se els qui ho practiquen i crec que el seu èxit es basa sobre tot en l’anomenat “efecte placebo”. Però dir-ne “medicina alternativa” em sembla un engany . Hi ha el perill d’entretenir malalties greus que agafades a temps podien ser curables.
LLEGIR MÉS »Anar a arreplegar un nen.
A Can Mateu de Vilobí, la meva àvia Elvira portava la casa pairal i era el que ara és una llevadora. Quan anava a assistir a un part, deien que havia anat a arreplegar un nen! Venien a buscar-la de tots els masos del voltant, de Vilobí i Brunyola. Normalment hi havia d'anar a peu i alguna vegada, si hi havia sort, la venien a buscar amb una tartana. No se n'hi havia mort mai cap . A més a més , l'àvia tenia cura de la salut de tota la família. Recordo a casa una calaixera ben plena de potingues i bàlsams i un tros de terra dedicat exclusivament a les plantes medicinals.
LLEGIR MÉS »