Inici » Articles amb l'etiqueta: anys 30

Articles amb l'etiqueta: anys 30

Microcosmos del carrer on jo vivia

El carrer on jo vivia era com una menuda vila. L'Emília, en Quimet, en Miliu, la sra Maria, la Doloretes, la Teresina, les dones d'en Jesús.. Tots aquests personatges i d’altres érem una gran família. Quan a l’estiu al caient de la tarda el sol es fonia darrera les muntanyes i l'aire corria fresc i lleuger, tots sortíem al carrer a gaudir de la fresca fins l'hora d'anar a dormir. Quan era la festa del carrer, tot el veïnat hi prenia part, es guarnia el carrer, fèiem xocolatada, carreres de sacs i a la nit el vals de les espelmes; era d'allò mes bonic..

LLEGIR MÉS »

El 12 del meu carrer

Bombardeig sobre Barcelona 1938

Quan va passar l'avió i va deixar caure les bombes que duia, la mare ens va agafar el meu germà i a mi i els tres cap a sota la taula del menjador que va quedar plena de vidres trencats i pintura del sostre. Nosaltres, vivíem al 8 del carrer i el 12 va desaparèixer en rebre de ple l'impacte de la bomba ; era un forn de pa amb vivenda, d'un matrimoni amb dues filles. Van morir tots quatre. Amb el meu germà i el cosí en sortir de l'escola ens enfilàvem i entremig de les ruïnes, miràvem, tocàvem però no agafàvem res .El que més m'atreia, eren unes fotos de dues nenes somrient. Han passat molts anys, però els records no se'n van. Encara queda la ràbia

LLEGIR MÉS »

La Guerra

Granollers , bombardeig Guerra Civil 1938

Vaig viure la Guerra, estudiant .Em va costar molt que m'admetessin. Imaginaven que la meva reduïda mobilitat podia encomanar-se. Em vaig matricular a l’Institut de segona ensenyança a Granollers. Els trens no funcionaven, el busos no venien. Però érem joves entusiasmats. Els perills que corríem amb els bombardeigs del manaire enemic no ens preocupaven. No ens perdíem un dia de classe. Sempre animats i amb joia. Jo sabia que el meu futur havia de sortir del que en pogués treure dels estudis. Així vaig passar la guerra (la meva). Lluitant per assolir uns coneixements que permetessin viure dignament

LLEGIR MÉS »

Titelles

El Bavastell_antic. Galiot teatres de titelles

Hi havia un xicot molt afeccionat a les titelles. Tant era així, que s’havia construït un petit teatre, el portava a l’escola i ens feia escenificacions. La nostra profe, va suggerir la idea de que es podia muntar una espècie de concurs i seleccionar una historieta per que fos escenificada. No cal dir l’afany que totes les nenes de la classe vam posar en escriure una rondalla. I va ser així com a mi se’m va desvetllar l’afecció ganes d’escriure històries, actes, fets i records. I Sempre he tingut molta simpatia per les titelles.

LLEGIR MÉS »

La Minuta

La Minuta

La Minuta era la meva amiga, amb qui vaig compartir jocs i enyorament quan tenia cinc anys. Tenia un cabàs per dormir a la llar de foc. Era una estampa idíl·lica: gat i gos dormint junts. Va tenir petits i em feien molta il·lusió. Un dia vam sentir uns lladrucs esgarrifosos. La gosseta ensenyant les dents feia front al porc immensament més gros, que s'havia escapat. Però no els va poder salvar dels humans que li van prendre els cadells. Va sortir plorant i olorant per tot arreu fins que va trobar on estaven enterrats. Vaig quedar molt trist, em semblava que l'àvia i la tia havien fet una cosa molt lletja. Han passat 75 anys ...

LLEGIR MÉS »

La bòbila

Bòbil, Mollet 1964. Cartoteca digital del ICGC

M'embadalia mirant com els rajolers, amb les mans brutes de fang fins als colzes, posaven la pasta als motlles. Posaven el motllo a terra, assegurant-se que tot estava net, i hi abocaven la pasta de la pastera. En feien molta via i era agradós veure'ls moure amb tanta precisió. Tota l'era quedava sembrada de rajoles i maons. Donava la impressió d'una petita ciutat. Quan més hi treballaven era a l'estiu, car aquesta feina es feia a l'aire lliure. Si plovia els espatllava la tasca.

LLEGIR MÉS »

El meu oncle Ramon

Carbonera

Era carboner. El carbó que l’oncle feia era la única forma de fer anar les cuines casolanes. l al mateix temps que feia el carbó netejava el bosc. Feia unes grans pires de troncs ben col·locades i les encenia durant varis dies. Ell restava vigilant de nit i de dia. Solíem anar a fer-li algun dia companyia. L’oncle tenia un matxo per traginar les sàrries del carbó per el bosc. Quan jo anava a passar algun dia amb ell, venia fins on el cotxe ja no podia passar i em muntaven sobre el matxo pel camí del bosc. Jo tenia molta por. Amb tot, dormir al bosc era meravellós. Un dia el cavall es va desbridar i em va tirar a terra...

LLEGIR MÉS »

Els nois del futbol al carrer

Reproducció de les botes de Marià Gonzalvo. Museu del Barça

La patuleia del barri jugava ens uns camps erms. Hi havia qui jugava a futbol, qui a bales, qui feia rodar les baldufes, les nenes hi jugaven a titllo, la xarranca. Era un lloc d'esplai per tota la mainada. El pare d'uns d'ells no volia que juguessin a futbol perque espatllaven les espardenyes. Quan s'ensumava que jugaven, pujava carrer amunt amb el cinturó a la mà Ells, em pagaven a mi cinc cèntims, per que si el veia a venir, piqués amb un pot a terra. Eren els germans Gonzalvo, famosos futbolistes, formats en un descampat de Mollet.

LLEGIR MÉS »

Santa Llúcia, festa de les modistetes

Diada de Santa Llúcia, festa de les modistetes

Era una diada molt celebrada, en especial per les modistetes (les nenes modistes). Cada mestra modista tenia el seu grup de noies aprenents. Es feia una gran festa i sortien al carrer ben engalanades lluint els vestits confeccionats per elles mateixes. Jo havia finit els meus estudis i feia jerseis de punt de mitja per encàrrec quan m’avisaren que podia començar a treballar. Santa Llúcia gloriosa, em vaig saltar la festa. Vaig confiar en la seva misericòrdia i vaig enllestir tot el que calia per poder començar un nou camí de la meva vida.

LLEGIR MÉS »

El capità que va venir a casa

L'àvia estava intranquil·la. Tenir a casa un capità dels rojos l’impressionava, no fos cas que descobrís les imatges religioses que tenia amagades. Jo tenia 5 anys i aquell secret m’emocionava. —Em sembla que tu deus ser feixista? Es va produir un silenci tens. Hi havia por i la meva resposta podia comprometre la família. A mesura que ens va agafar confiança ens explicava que la guerra estava perduda i que estava espantat pel seu futur. Parlava tortosí i solia acabar dient: Pobret de mi, un capità!

LLEGIR MÉS »

Moments

Records d'infància

Moments inoblidables. Estava asseguda a una taula, suposo del menjador i el meu pare, amb una agulla d’estendre la roba me la posava al nas i reia. Desprès va tocar-me la loteria sense comprar-la: la poliomielitis. —Déu meu, això és la polio, ara ja no s'hi pot fer res, quina badada! Però la badada o el que fos va ser per mi per tota la vida... El meu pare se les va pirar i amb els anys el vaig idealitzar. La mare tenia en una caixa uns poemes seus i jo sempre que podia els llegia.

LLEGIR MÉS »

Festa Major

Festa major

Si et portes bé -em deia el pare- el darrer dia de festa et portaré a la fira. Hi havia l’envelat, el pare em deixava treure el cap per la porta per què em fes una idea de la sumptuositat que hi havia en aquell gran saló de ball. Després a una sessió de putxinel·lis i en sortir em pujaven als “caballitos” esperant el moment de que s’apaguessin totes les llums del poble per donar pas a l’exhibició dels focs d’artifici.

LLEGIR MÉS »