Prats de Rei (l'Anoia), cap a l'any 1946 o 1947.

Les remors d’un poble

Són records dels Prats de Rei, un poble de l’Alta Anoia, on anava a passar els estius amb la meva àvia, cap a la dècada dels anys 40.

La primera sorpresa, quan baixava del cotxe de línia, era el silenci del poble. Jo venia de Barcelona, del carrer Sant Pau, un carrer estret del barri del Raval, on el soroll era constant. Hi passaven molts cotxes que en aquell temps anaven tocant el clàxon perquè s’apartés la gent. Senties constantment les veus que anunciaven “hay tabaco, tabaco rubio” d’unes dones que a peu dret venien d’un en un cigarrets de tabac ros de contraban. També el venedor de cupons dels cecs, assegut davant de casa, que es passava el dia cantant: “iguales para hoy, diez, veinte, treinta, cuarenta, cincuenta iguales para hoy, los de la suerte para hoy…” I a la tarda els venedors de diaris cridant: “Ciero, La Prensa”. I a tothora les veus i converses de la molta gent que passava pel carrer.

A Prats era diferent. Si hi arribaves al migdia el poble semblava adormit per aquell sol ardent de l’estiu. Senties les teves passes pel carrer i, quan passaves sota els arbres del passeig, el monòton cant de les cigales. I en arribar al carrer Nou, on vivíem, la petita fressa d’alguna persiana moguda sigil·losament per algun veí encuriosit per saber qui alterava el silenci del carrer. Després el grinyol de la porta de casa que l’àvia obria amb una grossa clau de ferro.

I a l’hora de la migdiada cap ràdio, cap veu que torbés la pau del poble. Solament els xiscles de les orenetes volant esbojarrades al llarg del carrer. Cap a mitja tarda senties l’arribada de la marinada per l’aplaudiment amb que la rebien totes les persianes abaixades picant les baranes dels balcons. Això era el senyal que semblava despertar el poble. El carrer s’animava: dones amb càntirs i galledes a buscar aigua a la font o amb cistells i mocadors de farcells a collir verdura a l’hort o a fer herba pels conills, petits grups saludant-se i fent petar la xerrada, nenes jugant a corda, mares cridant els fills a berenar… Era l’hora dolça de sortir a fora, de passejar pels camps, de sentir sota els peus el cruixir del rostoll trepitjat, d’admirar l’estètica distribució de les garberes i d’escoltar el cant agut i musical de les aloses i l’estranya rialla d’alguna garsa. L’hora en que el sol ja no crema i les muntanyes llunyanes agafen un color blavós. I quan tornaves al poble et rebia el tit, tit, tit… estrident dels nombrosos pardals aplegats per passar junts la nit en algun arbre frondós.

Més tard el poble s’omplia de soroll. Eren els carros tornant de l’era carregats de sacs, amb les llantes de ferro de les rodes i les ferradures de la mula repicant sobre les pedres del carrer. I els crits dels carreters: iaaa.. booo… tras… I també les salutacions dels veïns comentant com havia anat la batuda i les converses del grup de xicots que, cansats de treballar tot el dia, es reunien a la Placeta per fer broma i veure passar les mosses que tornaven de la font. També arribaven els ramats de pasturar i creuaven al poble amb un concert de bels, uns aguts, altres greus i altres tremolosos.

Així que el sol es ponia, el so solemne del “toc d’oració” del capvespre ressonava pel poble i rodalies. El nang, nang, nang… fins a dotze batallades de la campana gran i, després d’uns segons, el nang final semblava el senyal per a que el poble retornés lentament al silenci. “Al toc d’oració les noies al racó” deien en aquell temps. I quan ja era fosc solament es sentia el lladruc d’algun gos o el bram d’un ase. Havent sopat m’agradava sortir a fora, a l’hort de darrera casa, per escoltar la música monòtona i misteriosa dels grills que acoblen el seu cant per seguir tots alhora el mateix ritme constant. A la nit alguna vegada m’havia despertat una veu del carrer que semblava d’ultratomba:

las tres han dado,
serenooo…

El missatge era útil: a l’estiu els pagesos es llevaven molt d’hora i, si plovia, ja no calia llevar-se.

Molts matins em despertaven les orenetes. Feien niu sota el teulat i al matí es posaven sobre els fils elèctrics que hi havia davant de casa cantant: “lleva’t, lleva’t, lleva’t de matíííí….”, L’àvia m’ho havia dit i jo entenia clarament aquestes paraules. També sentia el cant de les gallines avisant que ja havien post l’ou.

Moltes més remors del poble em venen a la memòria. Per exemple, el de les canaleres abocant l’aigua al mig del carrer els dies de pluja, o el del pas esporàdic de l’esmolet amb el so musical que feia amb la seva mola. O la del pellaire cridant: “hi ha cap pell de conill…” O el de les “crides”. Les comercials eren de dia i les feia un noi tocant una trompeta i cridant, per exemple: “es fa saber que qui vulgui sardina fresca que vagi a cal…” Les oficials es feien al vespre. Passava l’agutzil tocant una campana i anunciant, per exemple:

por orden del señor alcalde i demás ayuntamiento
se hace saber que mañana
se pasará a cobrar la contribución.

Però em sembla que ja m’he allargat massa.

Reportatge fotogràfic de l’ autor

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.